El casament de Bezos a Venècia ha causat malestar no només en els venecians, sinó als EUA (i a qualsevol europeu sensible al seu mal gust de nouveau riche, però aquest seria un altre article). Entre els crítics hi ha el candidat demòcrata a l’alcaldia de Nova York, Zohran Mamdani, que afirma, juntament amb el senador Bernie Sanders, que els milmilionaris no haurien d’existir. Són un error de les nostres democràcies i les agències tributàries que, si fossin eficients, impedirien la vergonyosa acumulació de riquesa dels 245.000 milions de Bezos.
Tot i això, la reforma fiscal sueca explicada pel fiscalista Waldenström (La Contra, 26/III/2025) està replantejant mantres sobre els quals la socialdemocràcia sueca va edificar als anys setanta i vuitanta la fiscalitat més agressiva d’Europa. Avui, en canvi, els governs volen evitar que els impostos excessius expulsin els grans emprenedors, com el creador d’ Ikea al seu país, i va citar també el d’Inditex al nostre, que fins i tot sent milionaris segueixen creant i distribuint prosperitat.
Proven de trobar el nivell d’impostos que mantingui l’Estat de benestar sense dissuadir els emprenedors de ser-ho i els professionals de treballar més. David Rockefeller també ens va explicar (13/VI/ 2004) que va arribar a pagar un 70% d’impostos a l’ estat de Nova York... I va continuar treballant i sent bilionari.
Hem d’aconseguir que els milmilionaris paguin més impostos per millorar l’Estat de benestar de tots
De fet, les crítiques als milmilionaris arrenquen de dos greus errors de concepte: l’economia no és una suma zero. No perquè Amancio Ortega sigui més ric serem els altres més pobres, sinó al contrari, la seva empresa ens genera ocupació i millors preus. Per això, països amb ultrarics, com Dinamarca i Suècia, tenen grans classes mitjanes que es beneficien del seu impuls. I el Nobel Nordhaus ha demostrat que aquests milmilionaris amb prou feines retenen un 1% del total de riquesa que generen. La resta es reparteix al mercat.
Lee tambiénMassa immigrants?
L’altre error antiultrarics és creure que la felicitat que donen els diners és proporcional als que inverteixes per aconseguir-la, quan la veritat és que a partir de certa quantitat (el Nobel Deaton parla de tres milions de dòlars) encara que gastis molt més en cases, cotxes o pals de golf, l’increment de benestar que et proporcionen és cada vegada menor. És una funció de benefici marginal decreixent. Rockefeller ironitzava que podia tenir deu cotxes, però no deu culs. Així que la resta dels diners la dedicava, com Warren Buffett, a guanyar més diners, igual que molts milmilionaris europeus. Per això, hem d’aconseguir que paguin més impostos per millorar l’Estat de benestar de tots. Però sobrar, no ens sobren rics i menys la seva creativitat i esforç.
