Esmorzo amb els amics. I amb altres que no coneixia i en qui descobreixo que, venint cadascú des de llocs ideològics molt diferents, trobem moltes coses comunes.
És a dir, a les taules dels bars descobreixo el famós consens que no veig en la societat política que, abans que ser política, era societat, o sigui, “conjunt de persones, cada una filla del seu pare i de la seva mare, que van estudiar una carrera o van aprendre un ofici, que viuen de la seva feina, que van conèixer una noia o un noi, que es van enamorar, que van tenir més o menys fills, que viuen en un pis de lloguer o paguen la hipoteca corresponent, o a algun de molt afortunat li van comprar un pis els papes, que els agrada el futbol, que els agradaven els toros fins que els van prohibir...”.
Si hagués anat al DIEC, m'hauria estalviat tot el rotllo: “Societat. Reunió permanent de persones que viuen segons uns valors i sota unes lleis comuns”. Però m'agrada més el meu, perquè em sembla més descriptiu, més complet. I amb els punts suspensius, em resulta una definición flotant.
Això és Espanya i no el conjunt d'autonomies, de lluita pel poder, d'immoralitats d'uns quants, o de bastants, perquè amb freqüència, l'un acusa, l'altre li crida (aquests pájaros no parlen: criden) : “I tu més!” i aquí s'acaba tot, amb el “tu més”.
Arribant aquí, no puc evitar riure'm de la pal·lidesa de les cares al Parlament català quan Pasqual Maragall va fer aquella referència al 3%.
Amb freqüència, l'un acusa, l'altre li crida: “I tu més!” i aquí s'acaba tot, amb el “tu més”
Vaig viure un any als Estats Units. Després vaig viatjar molt per Europa i Sudamérica. He esmorzat molt internacionalment. Rècord mundial, un esmorzar a Dallas, Texas. Déu meu, quin esmorzar! Dir que marca un abans i un després en la meva vida potser és una exageració, però va per aquí. Esmorzars, persones i persones, amb virtuts, amb defectes. Amb grandeses i petiteses. Dic grandeses perquè todo esmorzador té grandeses, que em sorprenen. Punts de llum i d'alegria per a qui els envolta, freqüentment sense adonar-se'n.
Lee tambiénCalor
Aquestes persones obren el diari i es desconcerten. Les portades no són per a les persones normals, que contemplen els esforços del PP per fer fora Sánchez i els esforços del Sabadell perquè el BBVA no el compri i l'entrada d'uns quants a la presó i la por si un d'ells comença a cantar i canta, amb totes les conseqüències del cant.
Fa anys vaig tenir l'ocasió de ser en una audiència amb Pau VI. En aquella època, el Papa qualificava la família com a “Església domèstica”. Salvant les distàncies, penso que les famílies es poden considerar com a “societats domèstiques” i que la seva característica fonamental és l'autenticitat, o sigui, ser “conseqüents amb si mateix, mostrant-se tal com són”.
Segueixo els mitjans de comunicació perquè cal estar al dia dels esdeveniments que m'afecten i que afecten els meus amics.. Però per un Sánchez que s'agafa a la cadira hi ha milers de persones que intenten fer les coses bé i que enriqueixen la societat i ens enriqueixen a cada persona.
Quan era a punt d'acabar l'article, un fill meu m'explica el que va passar fa molt pocs dies, a Jerez de la Frontera, on vam tenir un casament familiar. La meva dona i jo no hi vam ser perquè a aquestes edats cal reservar-se una mica. Van ser 30 o 40 Abadies. Mitja hora abans de la cerimònia, el meu fill anava amb dos fills seus. Jaqueta, corbata, 43 graus. Els xavals, universitaris, amb pressa perquè es volien confessar abans del casament. Es creuen amb un sacerdot vestit de sacerdot. Els nois es llancen: “Vostè, és sacerdot catòlic? Ens pot confessar?”. I es van confessar allà, a Jerez de la Frontera, 43º, al carrer, el sacerdot de clergyman i els meus nets amb jaqueta i corbata. Y els tres se'n van anar feliços i el meu fill, més. Autenticitat.