Cap de setmana trepidant. Cal comprar aplausòmetres per mesurar per decibels i per desgast de mans l’entusiasme del congrés d’un PP que vol sortir del conclave com si hagués arrasat en unes eleccions generals. I caldrà enviar tones de mocadors al comitè federal del PSOE per eixugar llàgrimes d’emoció per la moguda que anunciarà el diví Pedro Sánchez i pels conjurs oficiats sota els crits de “ vade retro, Ábalos; vade retro, Leire i Koldo; vade retro, Cerdán”.
Alberto Núñez Feijóo arriba a aquesta data com Aznar al seu temps: amb l’adversari fora de combat i l’opinió publicada comptant fins a deu per proclamar la victòria. Poques vegades, potser mai, un candidat del PP ho ha tingut tan a l’abast. No és que el líder conservador sigui el desitjat pel seu carisma, és que les circumstàncies generals el porten a collibè fins al reixat de la Moncloa. S’estan donant les coincidències que van fer parlar l’altra Leire, Leire Pajín, de l’alineament planetari de Zapatero i Obama, a favor de la dreta: corrupció, dubtes de finançament il·legal, ministres impopulars, caos en serveis públics, bombolla de l’habitatge, jutges i fiscals en peu de guerra, un president que no pot sortir al carrer per por dels insults...
Si després d’aquestes triomfalistes expectatives el Partit Popular no aconsegueix escombrar el socialista a les enquestes, o guanyar amb prou majoria a les eleccions, o governar sense el desvergonyiment exigent de Vox, pot entrar en depressió, cosa que els analistes polítics qualifiquen de llarga travessia del desert. I no és pas descartable. Matisarem el pronòstic a partir de diumenge, però se’n pot avançar alguna cosa: la via de la moció de censura continuarà tancada, passi el que passi; Sánchez té la clau de les urnes i la farà servir quan li convingui. Aquestes dues circumstàncies allarguen l’espera de Feijóo davant la Moncloa, sense deixar-lo entrar.
En aquest temps, però amb un marc ideològic que suposo nou i que sortirà del seu congrés, el PP ha d’abando-
nar el discurs del “vagi-se’n, senyor Sánchez”, perquè està gastat, no conquereix vots i, si en conquereix, poden ser per a Vox. Ha de fer un salt i deixar de ser “el partit del no”, perquè la societat demana propostes i no només acomiadament. I, com Aznar ja va advertir Feijóo, ha de concebre i presentar algun projecte de governació atractiu i, si és possible, un projecte d’ Estat, gran problema polític a què ningú no busca una solució de consens, com si fos una cosa inabastable. El més terrible és que potser ho és. La gent ens sol preguntar als vells per què va ser possible una entesa general per a la Constitució i va deixar de ser-ho fa uns anys. La meva resposta és la següent: perquè aleshores hi havia un projecte col·lectiu de país basat en dues paraules, democràcia i Europa. Avui, un cop aconseguides les dues metes, en comptes de projecte, hi ha egoisme i exclusió. Aquesta és la crisi.
Sánchez iFeijóoa l’última reunió
I al PSOE demà, comitè federal. “Alta temperatura”, diuen els àugurs. Òb-
viament, tot i que el més probable és que acabi com sempre: amb tots els assistents –un parell d’excepcions, no més– proclamant l’adhesió a Sánchez i la confiança a Sánchez i proclamant Sánchez com el seu sant salvador, amén. I després d’això, la qüestió transcendent per al país: aquest Partit Socialista ha perdut la seva ideologia. La té per a mítings, es dilueix en la
governabilitat. Un dia pot ser la de
Sumar, perquè Yolanda Díaz necessita aire. Un altre dia pot ser el capitalisme del PNB, per exigències del capitalisme basc.
Un altre dia, l’amnistia, ja sabeu per què. L’endemà, l’embolic amb l’OTAN, per no haver enviat Podem a l’oposició, encara que Ione Belarra vegi aniquilada la legislatura. I, al final, el que demani Esquerra, mentre que Bildu no exigeix res, perquè la imatge de partit pactista el blanqueja davant l’electorat basc. Conseqüència: el PSOE ha perdut la seva ideologia. En té d’altres de magnífiques, però no són les seves. Per això avui ni tan sols el vota Felipe González, segons va revelar a Carlos Alsina. Això sí que és una ruptura. Si el PSOE tingués memòria, aquest seria el cisma.
Si el socialisme s’asfixia i la dreta democràtica boqueja sota l’aigua, una cosa més profunda passarà: tota la carcassa del bipartidisme es pot desintegrar i pot quedar per a estudi d’arqueòlegs. Qui l’ha matat ha estat el poble espanyol amb els seus vots. Qui l’ha enterrat ha estat Pedro Sánchez amb les seves aliances. Assistirem a partir de demà a la seva resurrecció? Ho dubto. Mentre Sánchez i Feijóo estiguin al capdavant dels seus partits, oblideu tota esperança. Un almenys ha de desaparèixer.