Mentrestant, hi ha cap pla?

Aquests dies es compleixen deu anys d’ençà que vaig deixar la política i vaig deixar la meva ciutat, Barcelona. Enyoro més la segona que la primera, tot i que soc molt feliç a Madrid. Alleugereix no ostentar cap càrrec públic i no tenir la responsabilitat que implica tenir una feina remunerada amb els diners dels contribuents, però continua sent igual de difícil que abans no sentir-se interpel·lada per la conversa política, per allò que ens incumbeix a tots. La intensitat és tan semblant –tota l’estona a tot arreu– que de vegades dic de broma que em vaig emportar el procés i que ara es viu aquí en versió de la capital: projectes polítics profundament cismàtics per a la convivència, hiperventilació de la identitat i per tant negació de l’altre, concentració de les energies i la conversa en un sol tema; sí o no a la independència allà, sí o no a Sánchez aquí.

La lògica ens portaria a pensar que els més de deu anys que Catalunya va passar concentrada en un monotema i resumida en un monosíl·lab, amb els costos d’oportunitat que va suposar i que encara arrossega, haurien servit d’alguna cosa; que el procés hauria d’haver estat una lliçó més que un mestre, però­ ha passat el contrari. I, en aquest mentrestant, també ens estem deixem perdre.

Foto ANDREA MARTÍNEZ PASTOR 29/04/2025. Se reestablece de manera progresiva el servicio de Rodalies Renfe. Estación de Plaza Catalunya de Barcelona con viajeros esperando en los andenes a que pase su tren.

  

Andrea Martínez

Així que sí, que soc conscient que és picar ferro fred, però continuo reclamant tossudament que s’obri alguna conversa productiva –fins i tot mentre ens barallem– que ens eviti danys més difícils de posar-hi remei en el futur, governi qui governi. I fixeu-vos, ni goso reclamar reformes estructurals, ni canvis constitu­cionals ni pactes en temes tan vitals com l’habitatge; no, no, una cosa més fàcil.

Hem conegut unes dades d’ ocupació magnífiques que acompanyen un creixement gens menyspreable del nostre PIB agregat. I justament per això caldria sumar a aquesta conversa econòmica tres dimensions clau:

Si ens importa el nostre Estat de benestar, cal que tornem a parlar de finances públiques

– Inversió: no crec que faci falta explicar-li això a cap usuari de Rodalies, alta velocitat o fins i tot, últimament, d’aeroport, però a les nostres infraestructures els estan petant les costures. Tant si parlem de les físiques com si parlem de pensions o sanitat. La demografia, en economia, equival al destí. Quin és el pla? Quin és l’equilibri desitjat entre despesa, inversió i deute? El trauma de l’austericidi ens ha fet abandonar qualsevol conversa sobre finances públiques i equilibris macroeconòmics, però si ens importa una mica el nostre Estat de benestar, hi hem de tornar.

– Innovació i fons NextGen: Espanya ha estat una de les receptores més importants d’aquests fons, concretament la barbaritat de 92.256 milions. Queden 21.000 milions per executar abans de l’agost del 2026. No entraré aquí en com s’han distribuït territorialment (Madrid guanya per golejada) o segons el volum de l’empresa (feu volar la imaginació!), hi ha eines magnífiques que especifiquen l’assignació i execució de fons al detall, com el monitor de Cotec i l’Ivie. El que em sorprèn és que una cosa d’aquest impacte econòmic tingui tan poca narrativa de país –aquí falta la que sobra en política– i per tant ajudi tan poc a unir i redirigir esforços. Saber cap a on anem seria productiu.

Lee también

JES, una oda a la casta

Rocío Martínez-Sampere
Mentrestant, hi ha cap pla?

– Creixement: Enguany arribarem al rècord de gairebé 100 milions de turistes. I no em malenteneu, la turismofòbia no va amb mi. Però novament, quin és el pla? Seguir i seguir fins a la saturació? Energia i defensa po­drien ser els vectors si sabéssim desviar-nos de l’excés d’ideologització en un camp i l’altre.

El xoc entre el poder executiu i el poder judicial ho acapara tot. Té i tindrà moltes conseqüències per a la política i la convivència democràtica en el conjunt d’ Espanya. També en té una altra: la irrellevància del poder legislatiu que funciona més com una caixa de ressonància que una altra cosa: hi ha molt soroll, hi ha molt insult, hi ha molt minut televisiu, però no hi ha debat de l’estat de la nació, no hi ha pressupostos, no hi ha activitat legislativa rellevant. Així que això és una crida a ses senyories, a qui votem i continuem pagant el sou: Aquesta paràlisi del mentrestant no només és insuportable, sinó que ens sortirà massa cara. Senyories, feu el favor.

Etiquetas
Mostrar comentarios
Cargando siguiente contenido...