Si hi ha una actitud vital que defineix la relació dels ciutadans amb la política, des de l’edat antiga, és l’escepticisme: no prendre’s al peu de la lletra les promeses, les declaracions i les iniciatives dels polítics. Es tracta també d’una posició intel·lectual com una forma de prudència preventiva per suspendre el judici davant de qualsevol esdeveniment polític i evitar veure’s manipulat. Però mai com ara l’escepticisme havia governat i definit tant l’opinió dels mateixos polítics, de l’opinió pública i dels ciutadans. Tots coincideixen que qualsevol iniciativa política acabarà embarrancada, paralitzada o embolicada, sense que ningú –ni tan sols els mateixos artífexs– sàpiga si s’ha arribat a aplicar o no. Aquest escepticisme s’instal·la a poc a poc en l’ànim dels ciutadans, que adverteixen com els debats polítics substitueixen els èxits polítics, sense que ningú pugui assegurar si una sentència judicial arribarà a complir-se.
L’avanç de l’escepticisme entre la classe política i la ciutadania es deu al fet que cada vegada hi ha més dubtes que certeses sobre els èxits reals de l’acció política. Existeix la incertesa que la llei d’Amnistia arribi a aplicar-se íntegrament, encara que el Tribunal Constitucional hagi dictaminat a favor de la seva validesa. Es dubta que el Govern central pugui complir el compromís que la despesa en defensa no superi el 2,1% del PIB, quan l’OTAN n’exigeix el 5%.
Hi ha el perill que l’escepticisme ciutadà es transformi en resignació, cinisme o desafecció
Tampoc s’entén per què es condemna amb contundència l’actuació de l’Estat d’Israel a Gaza i, alhora, es mantenen relacions diplomàtiques amb el que es qualifica com a “Estat genocida”. Se sospita que el promès finançament singular per a Catalunya quedarà atrapat en negociacions interminables i que els nombrosos casos de corrupció que afecten diferents partits polítics es diluiran en el temps, sense resolució judicial clara.
Lee tambiénMés que un aeroport
El risc que la política no aconsegueixi tancar cap dels debats que ella mateixa promou, que s’estengui la sospita que tota iniciativa política és, en el fons, una estratègia de distracció per evitar afrontar els problemes urgents, va distanciant els ciutadans de la política. El perill que la política quedi atrapada en la sospita i no posi en marxa un mecanisme per evitar-la implica que, amb el temps, l’escepticisme ciutadà –que en principi ha de servir per examinar críticament l’acció política– es transformi en resignació, cinisme o desafecció; que els ciutadans passin d’exigir la rendició de comptes a deixar-se portar per un estat d’impotència, inacció i abandó.