No és la primera vegada que els parlo del Caiga quien caiga, el format que a mitjans dels noranta va revolucionar la televisió. Presentat per El Gran Wyoming, el Caiga va reunir un dream team de reporters. Cada un tenia el seu estil. Tonino era capaç de mantenir silencis eterns i incomodíssims davant els entrevistats. O Pablo Carbonell, que va portar el reporterisme a les cotes més altes del surrealisme. El més periodista de tots era Juanjo de la Iglesia, que a més tenia una secció anomenanda Curso de ética periodística. Aquesta setmana la vaig trobar a faltar per entendre una notícia en què se m’esmentava, publicada per un digital al qual no li faré més propaganda.
Al titular es feia referència al meu paper fonamental perquè Santos Cerdán tingués com a advocat l’exdiputat de la CUP Benet Salellas, gràcies a la meva relació amb la també exdiputada de la CUP Anna Gabriel. De la meva vida privada no parlaré perquè no crec que tingui cap interès i perquè tinc poques però bones amigues i amics amb qui fer-ho.
Trobo a faltar el ‘Curso de ética periodística’ per entendre un titular que m’esmenta
Sí que m’agradaria referir-me a la part suposadament professional del titular, sobre la meva presumpta intermediació perquè Salellas defensés Cerdán. Cal reconèixer que els creadors de boles s’ho treballen. Una pena que aquests periodistes esforçats –el gènere telenovelesc no és fàcil– recorrin a la ficció a canvi de gairebé res. No parlo només d’una pena deontològica, no. També una pena econòmica. Es guanyarien molt millor la vida com a guionistes de ficció que com a periodistes, perquè en la majoria de casos està prou mé ben pagat.
Lee tambiénAntienvelliment
Ja sé que per més que desmenteixi la invenció, aquesta sempre quedarà i serà molt més llaminera que el desmentiment. Tot expert en comunicació et recomana que en aquests casos el millor és no fer-hi res, perquè si contestes, la notícia creix i pel que sembla l’ego del periodista fabulador també. T’aconsellen no contribuir al fenomen denominat bola de neu. Fins que t’atipes.
I com això va d’homenatjar el Caiga, Juanjo de la Iglesia i el seu Curso de ética periodística, m’agradaria detenir-me en la redacció del titular, que no em canso de llegir una vegada i una altra. És el que passa amb les obres d’art, que en cada relectura et mostren coses noves. Busqueu-lo. Em té absolutament fascinat l’ús trencador i revolucionari de les cometes. Alguna ment obtusa deu pensar que és un simple error ortogràfic. No, no us equivoqueu. Només un geni s’atreviria a posar entre cometes l’adjectiu possessiu “seu”, i no posar entre cometes en canvi la paraula amic. En cas d’haver-ho fet, hauria donat a entendre que no érem amics, o que feia un ús irònic del terme. Però l’autor no ha estat tan barroer ni previsible. Què volia dir exactament posant entre cometes només el “seu”? Que Cerdán té amics i jo potser no ho soc? Que jo tinc amics però Cerdán pot ser-ho o no?Ironitza sobre el fet que no soc amo de l’amistat de Cerdán? Que no només em commou a mi amb el noble sentiment de l’amistat? Aquest final obert és el que amaga aquesta obra d’art de la gramàtica.
De la Iglesia rematava proposant un titular periodísticament més correcte i menys esbiaixat que l’inicial. En aquest cas és impossible perquè es tracta d’una ficció. I acabava la secció amb una proposta més bèstia que la inicial fent servir sempre el mateix començament: “Si la intenció del redactor hagués estat desprestigiar els protagonistes que surten en el titular, que segur que no ho era”... podria haver titulat directament: “Évole, Salellas i Cerdán, el quilòmetre zero de la nova ETA finançada per les mordides del Sanchisme”. Una pena que el fabulador no arrisqués més. Tot arribarà.