Mans a l'esquena, parca cap a l'aire i boca ben oberta davant el micròfon, Liam Gallagher cantava Stand by m'amb el seu germà compassant els acords, i trencava així l'encanteri que els ha mantingut separats per anys. “Queda't al costat de mi, ningú no sap què pot passar”, diu la lletra que van corejar les 74.000 ànimes reunides en el Principality Stadium (Stadiwm en gal·lès) de Cardiff per assistir al final feliç d'aquest conte de fades —patrocinat per Adidas i Range Rover— anomenat Oasis.
Aquests Caín i Abel postmoderns es van presentar agafats de la mà, com descartant la possibilitat d'acabar a coques, i es van acomiadar amb una abraçada. Amb cabells blancs i sense drogues, la música es va convertir aquest divendres en el principal argument de la banda amb els seus dos primers àlbums —els únics bons, segons la llegenda— com a eix de coordenades.
El bon so de l'estadi va treballar a fons l'energia vibrant que vessava Oasis per competir amb un públic ansiós per corejar cançons com Live forever (amb homenatge a Diogo Jota) o Some might say con la legitimitat que dona escoltar-les (i poder comptar-lo, sobretot) de la mà dels seus creadors, acompanyats en aquesta gira de 41 concerts per Bonehead i Gem Archer a les guitarres, Andy Bell al sota i a la bateria, el novato del grup, que va poder presentar-se amb un només en rock'n'roll star. Formació ben afinada que el mateix va descarregar duresa amb la sorollosa Bring it on down com va saber aportar aquell toque Beatle tan característic dels qui es proclamaven millor banda del Regne Unit de tots els temps, i que va ressonar en Whatever, encara que es van trobar a faltar els vents que van aparèixer en The masterplan, primer tema del bis.
Liam Gallagher, en un moment del concert.
Les grades de l'estadi lluien ja gairebé plenes quan va pujar a l'escenari Richard Ashcroft, que va escalfar colls amb una bonica execució de l'himne onírico Bitter sweet Symphony que calento i bé els colls.
La litúrgia del record va arrencar a les 20.15 hores (hora de Cardiff), i com si haguessin passat dies en lloc d'anys, la banda de Manchester va aparèixer tranquil·lament sobre l'escenari, saludant com si gens, i arrencant entre la cridòria con Hello, afegint a la tornada It's good to be back (és bo tornar) seguida de Acquiescence, amb el suport vocal de Noel, y (What’s the story) Morning glory, on el you need a little estafi to wake up tal vegada anava amb segones.
Els germans Gallagher i, a la seva esquerra, el retallable de Guardiola.
Protagonista inesperat
Guardiola, sorprenent 'acompanyant' dels Gallagher sobre l'escenari
Els germans Gallagher no han ocultat mai que són 'suppoerters' del Manchester City, un club que militava en la part baixa de la taula de la Premier l'11 d'abril 1994, quan Oasis va publicar el seu primer disc. En la seva tornada, amb el City a la cresta de l'ona, la banda de Manchester va voler homenatjar el seu club. Un dels equips que tenien sobre l'escenari era de color celeste, amb l'escut dels 'citizens'... I acompanyada d'un retallable mida natural de Pep Guardiola abillada amb una bufanda del club.
A Oasis no els va poder retreure mai que renunciessin a les seves arrels de barri i pub, perquè pràcticament des dels començaments van saber el que significava actuar davant multituds. Van en gran, i si aquests dies va poder veure's el reconeixible logo de la banda dibuixat amb drons sobre l'estadi, ahir a la nit van actuar davant d'una pantalla gegant que sobresortia pels dos costats d'un escenari espartà en el megalòman estadi cobert múscul de multinacional.
Noel Gallagher, sobre l'escenari de nou amb Oasis.
Liam, la veu en forma, entre cançó i cançó feia sonar la pandereta com si fos una serp de cascavell. Això sí, als 40 minuts es va absentar perquè el seu germà s'encarregués de la part més pausada del concert amb Talk tonight, Half the world away y Little by Little (haría el mateix després en Don't look back in anger), primera que tocaven que no pertanyia als dos primers discos. Noel, que també va fer els falsets, va ser sobretot protagonista amb la guitarra a base de puntejos i riffs senzills però efectius, com es va poder veure en Supersonic, amb el germà gran lliscant la mà pel pal per arrencar el so esgarrapat del tema que al seu dia es va definir —amb molt entusiasme— com els Sex Pistols interpretant els Beatles. Va fer el mateix amb el riff macarró de Cigarettes and alcohol (las grades van tremolar, no és una metàfora) i va canviar a l'acústica per a l'hedonista Champaigne supernova, que un miler de fans ja havia cantat a tall d'himne futbolístic als voltants del recinte per alegrar les hores prèvies.
El públic, entregat en l'obertura de la gira dels reis del britpop.
I clar, també van cantar Wonderwall, himne oficiós del Regne Unit durant els anys de Beckham i Tony Blair, convertida després en punt culminant del concert que ahir a la nit va agermanar a tota la grada, tories i laboristes, brexiters, rics i pobres? Molts han fet sobreesforços per estar aquí, encantats d'haver-se deixat un ull de la cara per acudir al primer concert de la gira. “Han valgut la pena les 40.000 lliures que us heu gastat per veure'ns?” Va preguntar Liam amb tota la mala llet que li caracteritza, i el públic va dir que sí.