Alberto Núñez Feijóo té el congrés somiat. Una cosa semblant a una festa d’aniversari, en què tots els detalls estan pensats per agradar i satisfer el protagonista. Res que pugui enfosquir la seva alegria i convenciment que es tracta d’una persona veritablement especial. Cap de les clàssiques molèsties que poden aigualir una celebració congressual –l’enverinat debat ideològic i organitzatiu, els descontentaments, els crítics, els dubtosos o simplement els torracollons– no hi són o no se’ls espera. Només encimbellament del líder i de les sigles. I també una convicció col·lectiva que es respira en l’ambient: a Pedro Sánchez li queden dos telenotícies, potser tres.
A Feijóo li ha tocat la loteria. No pas la grossa, ja que aquesta última exigeix guanyar unes eleccions, una investidura i acabar a la Moncloa. Però sí que ha caçat una menudalla generosa. Que el teu congrés coincideixi amb el pitjor moment polític del teu adversari és més del que pots demanar. I és el que explica que en la jornada inaugural d’ahir es parlés més del PSOE i de Pedro Sánchez que del PP.
Tots els detalls d’aquest congrés estan pensats per agradar al protagonista
Ahir era el dia dels teloners d’Alberto Núñez Feijóo. I hi va haver coincidència de tots ells entorn d’una idea: el PP no pretén la revenja ni exercir un sectarisme de signe diferent del que practica el PSOE. El president del congrés, Xavier García Albiol; la secretària general cessant, Cuca Gamarra, i els expresidents del govern José María Aznar i Mariano Rajoy, tots sense excepció, van insistir en la necessitat de fer caure el mur que ha aixecat Pedro Sánchez entre els espanyols, bastir ponts i governar des de la centralitat.
En realitat, tanta referència als ponts, a la convivència i a l’enderrocament de murs casa malament amb l’agressivitat d’alguns discursos, especialment el d’Aznar, que no va fer servir ni una sola frase que no fos una ganivetada al sanchisme o al sobiranisme. Va convertir el seu discurs en una picadora de carn socialista i nacionalista. Però va ser qui més aplaudiments va aconseguir i no es va tallar ni un pèl. Amb totes les lletres: no a l’ Espanya plurinacional, no al federalisme i no a Espanya com a nació de nacions. Si Aznar va fer d’Aznar, Rajoy va fer de Rajoy. Més serè, menys agressiu, però igualment dur en el fons.
Tellado,Ayuso,FeijóoiGamarraahir al congrés del PP
La tesi central que el PP pretén impulsar en aquest congrés és aquesta: Espanya està naufragant i només el PP i Alberto Núñez Feijóo estan en condicions de salvar-la. Es tracta d’una emergència nacional, nosaltres o el final del món. Una crida, com si ja estiguéssim en campanya, a tot el vot útil que vulgui fer caure el sanchisme. De la dreta a l’esquerra, passant pel centre. Així doncs, a Vox ni se’l va esmentar. Perquè es tracta de construir un imaginari en què Feijóo pot governar sol, o amb uns mínims suports. Perquè entre ell i el súmmum, els espanyols l’elegeixen en massa i obté una aclaparadora majoria. Un bon pla. Només que Vox sí que existeix.