El quilòmetre zero d’aquesta autopista comença amb unes paraules de Putin.
“Tenim aquesta vella regla: allà on un soldat rus posi el peu, allò és nostre”, va afirmar fa uns dies, amb aire espiritual, el tsar de totes les Rússies.
Amb posar un peu n’hi ha prou? O l’esquena rebentada i caiguda a plom d’un soldat sobre el fang reforça la
possessió territorial? Fem números i esbrinem fins on arriba la vella regla russa estesa en horitzontal pel paisatge d’Europa.
Aquest estiu, la xifra sumada de soldats russos morts o ferits des de l’inici de la invasió d’ Ucraïna arribarà al milió. Ho afirma el Center for Strategic and International Studies ( CSIS), un think tank amb seu a Washington i considerat per la Universitat de Pen-silvània el millor del món en defensa i seguretat.
Calculem, doncs, fins on ha arribat el tsar. Prenent l’alçada mitjana dels ciutadans de la Federació Russa –1,76 metres–, si col·loquéssim sobre l’asfalt d’una autopista els cossos del milió
de soldats morts o ferits estesos
un rere l’altre arribaríem molt lluny. Arribaríem de Barcelona a Praga.
Cal fer un esforç per imaginar l’abismal peatge d’aquesta autopista perquè és una línia tan real com inimaginable: si sortíssim del Portal de la Pau, per exemple, i agaféssim el volant fins a la ciutat de Kafka, durant les divuit hores que dura el trajecte no deixaríem de veure soldats ferits o morts en filera sobre l’asfalt. Sense interrupció. Continuarien allà, estesos un rere l’altre, mentre creuéssim tota França i Alemanya. I la filera arribaria una mica més enllà de Praga.
Es calcula que, d’aquest milió de soldats russos, 250.000 han mort i 750.000 han estat ferits. Si poséssim en filera només els morts –deixant de banda els ferits– arribaríem de la capital catalana a Pamplona. Una ininterrompuda filera de cadàvers entre les dues ciutats.
Una línia de dolor selectiu: una part desproporcionada de soldats russos morts o ferits provenen de regions pobres de l’extrem nord i est del país, o són extrets de les presons. No són fills de les classes mitjanes i altes de Moscou i Sant Petersburg, aquestes que només ploren per la pèrdua d’ IKEA.
Si al milió de soldats russos hi afegíssim els 400.000 soldats ucraïnesos morts o ferits, sortint de Barcelona per l’autopista, la filera saltaria Hongria i arribaria fins a la ciutat ucraïnesa d’ Újhorod.
Projectem-ho en Gaza. Amb els 57.000 morts provocats pels bombardejos israelians, víctimes majoritàriament civils, podríem fer una línia que anés deu vegades d’un extrem a l’altre de la Diagonal de Barcelona. O potser només vuit: el càlcul està fet amb l’alçada d’un adult, i a Gaza han mort molts nens.
Calculem la tragèdia russa des d’una perspectiva de vuitanta anys i imaginem l’autopista amb els cossos dels soldats soviètics i russos morts en totes les guerres en què han lluitat des del final de la Segona Guerra Mundial fins a la invasió d’ Ucraïna, el febrer del 2022. Són 50.000 morts: partint de Barcelona i estenent tots els cossos caiguts, no arribaríem ni a la ciutat de Girona. En línia vertical cap a les estrelles, això sí, penetraríem l’estratosfera.
Aquesta autopista cap a l’abisme ha començat amb unes paraules de Putin i acaba amb unes paraules escrites a l’inici de la invasió d’ Ucraïna per Fermín Torrano. Aquest reporter va detectar uns ulls blaus i oberts que brillaven a l’interior d’una bossa de plàstic, i va començar el reportatge amb aquests ulls blaus:
“Hi ha a Bakhmut un cadàver que mira cap al cel com demanant
d’entrar-hi”.
