José María Aznar va encendre ahir la jornada inaugural del congrés nacional del PP. L’expresident del Govern i del partit va sacsejar l’auditori improvisat al recinte firal de la Ifema amb una retòrica afilada i sense concessions a la “ delinqüència estructural del sanchisme”, que va arrodonir amb una greu advertència a Pedro Sánchez: “Si negocies pressupostos en una presó i pactes una amnistia amb delinqüents, que no t’estranyi acabar en una presó, perquè és el teu ambient”.
Aquesta frase no va ser una provocació aïllada, sinó el vèrtex d’un discurs d’alt voltatge que va dibuixar el Govern actual com una “crònica de successos”. Per Aznar, el que està en joc no són casos puntuals com el de Koldo García, sinó “una manera d’exercir el poder amb menyspreu a la llei i al sentit comú”.
Amb estils diferents, els dos exlíders del PP comparteixen consigna: expulsar l’esquerra de l’Executiu
L’expresident va carregar amb duresa contra el PSOE, que va acusar d’haver arrossegat deliberadament el país al deteriorament. Va assegurar que l’actual socialisme en “decadència” s’havia dedicat “a mentir molt, a robar molt i a comprometre seriosament el futur d’ Espanya”.
Va anar més enllà quan va afirmar que l’ Executiu no només havia perdonat delictes, sinó que, a més, havia demanat perdó als delinqüents en nom de les víctimes. “És a dir, de tots nosaltres”, va rematar. “Sense permís i sense vergonya”.
Arribats a aquest punt, els més de tres mil compromissaris populars ja notaven les mans adolorides d’aplaudir cadascuna de les andanades. Tot i això, Aznar no va aixecar el peu de l’accelerador i va continuar carregant contra el Govern insistint que “el sanchisme no té reinserció possible perquè reincideix a delinquir amb agreujants”.
Per això va demanar un esforç electoral per aconseguir que “els delinqüents deixin d’ocupar despatxos des d’on legislen per passar a la presó, on se’ls apliqui la llei”. Va reblar que no n’hi ha prou amb reiniciar la partida, el que és urgent és “refundar la convivència constitucional a Espanya”.
Davant aquest to aspre i frontal, Mariano Rajoy, que va prendre la paraula després d’ell, va optar per un discurs més institucional. Sense entrar en els escàndols de corrupció que afecten el PSOE i que, cal recordar, van precipitar la seva sortida del palau de la Moncloa.
Al seu lloc, va demanar al PP “de no respondre al sanchisme amb cap altre extremisme” i va defensar la moderació com a senya d’identitat del PP per transmetre confiança al país: “Ens hem reunit per dir a la societat que tingui esperança, que el canvi és a prop i que el PP està preparat”, va assenyalar.
El gest polític més significatiu va arribar quan Alberto Núñez Feijóo es va saltar el guió previst i va pujar a l’escenari per presentar personalment Aznar i Rajoy. D’aquesta manera, el president del PP va voler escenificar una imatge d’unitat intergeneracional al partit que el PSOE no pot exhibir. “El Partit Popular sí que pot convidar tots els expresidents, perquè els seus expresidents sí que se senten representats pel líder”, va proclamar, cosa que va provocar una ovació eixordadora.
El missatge apuntava clarament a Ferraz, on la relació entre Pedro Sánchez i Felipe González continua congelada, si és que continua. Tot i això, també va deixar en evidència una absència deliberada: la de Pablo Casado, esborrament del relat del congrés. Ningú no el va recordar. Tot i això, tampoc ningú no el va trobar a faltar.
