Ja fa alguns anys, quan vivia al campus universitari de Gainesville (Florida), com a professora visitant, molts dissabtes recorria els cent cinquanta quilòmetres que em separaven de la costa de Saint Augustine. Conduïa amb pressa al cos, per veure la mar, el mar, encara que fos un mar aliè, l’Atlàntic, perquè per mi el mar no és ni serà mai cap altre que el Mediterrani.
Potser el fet de ser illenca ha condicionat la meva afició al mar i la necessitat de la seva proximitat i de la seva contemplació. He passat moltes hores observant-lo. El mar, la mar tranquil·la és una làmina intacta, unes estovalles perfectament posades, sense cap ombra d’arruga, sobre una taula infinita, un llençol d’estrena molt ben ajustat a un llit immens. Per contra, quan s’enfada, s’omple de xais impacients o es converteix en una bèstia fera amb qui mai no volia tractes Paul Valéry.
Mentre escric, els escric, benvolguts lectors i lectores, m’il·lusiono pensant que aviat podré instal·lar-me enfront de la meva mar mallorquina, encara que d’un temps ençà he notat que les seves aigües ja no em reben tan maternals com fa anys, quan m’hi submergia com si es tractés d’un líquid amniòtic absolutament protector.
Hi ha alguna cosa en aquesta mar que em refusa, alguna cosa que m’impedeix el gaudi absolut de la fusió total. Mentre avanço intentant arribar, impossible quimera, fins a la ratlla de l’horitzó, sento veus acusadores, a vegades fins i tot crits.
La mar em rebutja perquè he permès, hem permès, que les seves aigües es converteixin en un gran abocador per tota la brutícia que hi llancem i, encara molt pitjor, en un enorme cementiri d’immigrants.
Potser com a venjança el mar arrossegarà fins a les nostres platges els immigrants ofegats
Els darrers deu anys, segons dades de l’Organització de les Nacions Unides de l’abril passat, difoses per l’agència Efe, han mort o desaparegut al Mediterrani almenys 34.000 persones, encara que la xifra real pot ser molt més gran, engolides per la mar, la mateixa en la qual ens havíem submergit feliços, aliens a tants ofegats, banquet dels peixos, que tal vegada ens menjarem, en això també, còmplices de l’horror.
Encara que siguem de memòria escadussera, és possible que recordem la tragèdia de Lampedusa del 2013, en la qual van morir gairebé 400 persones. Algú a la barcassa va encendre una torxa per cridar l’atenció dels possibles salvadors i es va calar foc al combustible que s’havia escampat per la coberta. Terroritzats, els ocupants es van agrupar a la popa i l’embarcació va bolcar. Molts immigrants no sabien nedar i els serveis d’emergència només van poder recollir cadàvers.
Una altra embarcació naufragava també vuit dies després entre Líbia i Lampedusa. Els ocupants eren personal sanitari que fugia de Síria amb les seves famílies. Eren 268, entre els quals hi havia seixanta nens, van morir. Segons Amnistia Internacional, el naufragi podria haver-se evitat si les autoritats italianes haguessin permès que un vaixell de l’Armada els auxiliés, però hi havia ordres d’impedir que arribessin a terra italiana.
Lee tambiénAmb Neruda a Barcelona
El 2015 la imatge del petit Alan Kurdi, el nen sirià de tres anys, ofegat com la seva mare i el seu germà, i que les ones van arrossegar cap a una platja de Turquia, va esglaiar el món. Sí, i li van fer homenatges a diversos llocs; no obstant això, no va canviar res respecte al drama de la immigració.
La immigració, tots ho sabem, és absolutament necessària per a Europa, capaç de canalitzar la que prové del territori comú, com la ucraïnesa, a la qual s’ha donat facilitats. Per contra, malgrat la necessitat de mà d’obra, els governs europeus són incapaços de posar-se d’acord en un assumpte tan important com és la immigració que arriba per mar i que majoritàriament procedeix d’Àfrica.
Europa ha de prendre mesures serioses que posin fi a tantes morts absurdes en un món que és de tots, no sols dels països rics, perquè, en cas contrari, potser de la nostra falta d’humanitat se’n venjarà la natura. I part d’aquesta venjança consistirà en el fet que el mar, la mar arrossegui fins a les nostres platges els immigrants ofegats amb la consegüent ruïna del turisme.
Anirien vostès a una platja plena de cadàvers? Perdonin la pregunta macabra. Però potser la protecció de la indústria turística té a veure amb el fet de resoldre el drama de la immigració.