Les creences falses que alimenten la grassofòbia: “És que no es cuiden”

L’Oier va anar per primera vegada a la consulta de l’endocrinòleg amb tot just 6 anys. El seu és un cas d’obesitat precoç no rela­cionada amb mals hàbits alimentaris, sinó d’arrel biològica i genètica. Avui és un preadolescent que ha lluitat durant tota la infantesa contra un doble estigma.

El primer és obvi i tristament conegut: tenir sobrepès continua sent motiu de burles avui, com ho ha estat sempre. L’altre és ser culpabilitzat per la seva condició, una cosa molt més dolorosa i sovint ignorada o silenciada per la societat. Infants i sobretot adults que atribueixen el seu estat físic al fet que “no es cuida”, que “ menja malament” o que “té una vida sedentària”. “No és culpa seva –matisen–, sinó dels ­pares, que ho permeten”. Res d’això no és veritat en el cas de l’Oier. Ni en el de moltíssims altres infants i joves amb obesitat.

Un estudi del grup d’investigació MediaIker, de la Universitat del País Basc ( UPV/EHU), sobre la percepció de l’obesitat a Espanya, posa xifres a aquest biaix: el 47% de les persones enquestades (850, de diferents edats i llocs, meitat homes, meitat dones) identifiquen l’obesitat com la conseqüència de decisions individuals. Aquesta idea s’allunya de l’evidència científica, que defineix l’obesitat com una realitat complexa i multifactorial.

“Atribuir l’obesitat a no cuidar-se és un judici equivocat, gairebé una aberració”, afirma María del Mar Rodríguez, investi­gadora de MediaIker, grup que analitza el tractament mediàtic de l’alimentació als mitjans. En realitat, es deu a “un munt de factors: biològics, relacionats amb la gana i el metabolisme; genètics; emocionals, especialment a causa de l’estrès, la falta d’autoestima i la medicació associada amb aquests problemes psicològics i altres; socials, per les normes estètiques que s’imposen; mediambientals...”, explica.

“Què és el primer que pen-
seu quan veieu una persona grassa?”, es pregunta la mare de l’Oier­ al documental Obesidad infantil. La pandemia ignorada , producció que neix de la Fun­dació Gasol, impulsada pels germans Pau i Marc Gasol. Als dos capítols que ha estrenat Movistar Plus+ aquest mes també hi apareixen l’Andoni (9 anys), l’Emily (7) i la María (10).
Nens tímids o rebels. Extravertits o acomplexats. Amb pocs recursos econòmics o no tan pocs. Alguns de solitaris, d’altres amb vincles sòlids d’amistats i família. Amb menys pes, nois madurs i forts mentalment, com l’Oier.

La idea errònia de vincular l’obesitat a la responsabilitat individual té les arrels en la desinformació. “Quan es pregunta als enquestats com se n’informaven, molts adults assenyalaven campanyes publicitàries que van veure fa anys, mentre que el canal d’informació dels joves són les xarxes socials. Especialment, Instagram, la que més reforça aquesta visió negativa de l’obe­sitat”, explica la investigadora Rodríguez. La seva companya al grup MediaIker, Miren Rodríguez, posa l’accent en la “violència estètica” que s’imposa a les xarxes. Instagram és avui el mirall universal de la madrastra de la Blancaneu: “Mirallet, mirallet, qui és la més bonica?”.

Aquesta visió té biaix de gè­nere. La pressió social més forta per ajustar-se als estàndards de bellesa recau en les dones. I en aquest marc “la primesa és sinònim de desig i l’obesitat és sinònim de fracàs”, continua Rodríguez. A internet s’invisibilitzen els cossos que no són prims: “Els nens, pel carrer, veuen tota mena de cossos, però a les xarxes no. I, com que ells passen cada vegada més temps a les xarxes i menys al carrer, viuen una realitat que no és real”, lamenta.

Aquesta imatge negativa de l’obesitat té conseqüències: la grassofòbia, entesa com l’aversió o l’odi contra les persones grasses. Alguns casos surten a la llum pública, com va passar amb l’actriu Itziar Castro, que va morir el 2023, una de les veus que amb més afany va denunciar aquesta discriminació, o amb els comentaris vexatoris per l’elecció de la còmica Lalachus per presentar les últimes campanades de Cap d’Any. Però la majoria dels casos es queden sota el radar.

“És un problema social”, reflexiona la psicòloga Esther Boada, que va ser terapeuta de l’Oier. “Ara es parla molt més de l’ansietat i l’estrès. I com ho gestionem a la nostra societat? Generalment, menjant i bevent”. “He aprovat l’examen? Picarem alguna cosa”, “Estic trist? Em menjo un gelat al sofà”, “Estic contenta? Golafre!”. “Som així, i no s’ha de demonitzar. Gestionem les coses com ­podem. El problema apareix quan hi ha un estat prolongat de malestar i t’acostumes a recórrer al menjar com a mecanisme de compensació”, explica Boada.

El documental també cau en aquesta visió esbiaixada de les causes de l’obesitat i els seus ­remeis. La majoria dels experts que hi intervenen i dels missatges que es comuniquen posen èmfasi en qüestions relacionades amb l’alimentació.

Al muntatge conviden pares i fills a participar en experiments dirigits a demostrar com mengem de malament i que en som poc conscients. “És un missatge molt reduccionista”, opina Boada. “Sembla que qui és obès ho és perquè no té força de voluntat, i això genera més culpa, tant en les persones com en les famílies. I des de la culpa no hi ha acció; la persona es bloqueja. Esclar que el menjar ultraprocessat és perjudicial! Però centrar-se en la ­dieta per perdre pes és un error, perquè acostumes el cos a restringir. Això és el que s’ha fet sempre i no ha funcionat”, conclou l’especialista en trastorns alimentaris.

Al juny, el primer estudi lon­gitudinal, Pasos, sobre l’evolució dels estils de vida, també patro­cinat per la Fundació Gasol, arribava a una conclusió molt clara: tot és qüestió d’hàbits. I els hàbits dels nens i els adolescents són més pantalles, menys exercici, pitjor dieta i, com a conseqüència, més tristesa.

Alguns, com l’Oier, no cauen en cap d’aquests (mals) hàbits. I, tot i això, senten l’estigma. Perquè, com diu la seva mare entre llàgrimes al documental dels
Gasol, “potser és una pandèmia silenciosa, però crida molt l’atenció”.