Passa una cosa inquietant quan tots els rostres comencen a assemblar-se: llisos, tensos, inexpressius. No per genètica, sinó per injeccions. Per la toxina que paralitza músculs com el curare, aquell verí amb què els indígenes de l’ Amazònia untaven les puntes de les fletxes per immobilitzar les preses. El bòtox s’ha convertit en sinònim de control, de “veure’s bé”. Però, de fet, no enclou també una forma sofisticada de rendició?
Cada vegada més dones –fins i tot als vint, alarmem-nos– van al consultori amb una urgència que voreja allò quirúrgic: esborrar, congelar, evitar. Què? El temps. L’arruga. El mirall que ens recorda que seguim vives i que estem canviant.
El deure de ser maques i desitjables està tan interioritzat que amb prou feines el qüestionem. Cada una lluita amb això com pot. Jo mateixa tinc els meus complexos i no poques vegades m’he sorprès fent inventari de defectes, pensant com corregir-los. Però la meva resistència a l’agulla neix del pànic a deixar de reconèixer-me. A anar desapareixent, a poc a poc. Una vegada es comença, parar es fa gairebé impossible. L’efecte Pringles: si fas pop, no hi ha stop.
El més pervers és que aquesta pressió ja no ve només de fora. Moltes dones lliures, empoderades, feministes també sucumbeixen al mandat del rostre beatífic. En diuen autocura. Un terme legítim i valuós, sempre que s’exerceixi des de la llibertat, i no des de la por.
Moltes dones lliures, empoderades, feministes també sucumbeixen al mandat del rostre beatífic
El mercat s’ha mostrat astut. Ens ha convençut que si semblem velles és perquè no hem fet prou per evitar-ho. Així la indústria ha creat una necessitat precoç, venent cremes antiedat fins i tot a adolescents –noies de quinze anys, també preocupant—. Pell ferma com a sinònim d’èxit? Permetin-me dubtar-ho. Resulta més fàcil injectar toxina que acceptar l’inevitable i, sobretot, aprendre a envellir.
El front immòbil, els pòmuls inflats i la mandíbula rígida han democratitzat un cànon de bellesa tirà. Mentrestant, el que és natural es percep com a deixadesa. I no, això no va només d’estètica. Va de poder. El rostre esdevé l’últim camp de batalla on es juga el valor simbòlic de la dona.
Lee tambiénEstà disposat a volar a peu dret?
Aquí no es jutja ningú. Que cadascuna faci el que vulgui amb el seu cos. Urgeix una altra mirada. Una que ens permeti envellir sense culpa. Una que ens reconciliï amb qui som i amb el rostre que ens ha acompanyat en totes les nostres edats.
Potser ha arribat el moment de deixar de fer-nos coses a la cara i començar a fer-nos preguntes. Perquè mentre continuem confonent joventut amb valor, l’únic que estarem esborrant és la nostra autoestima. I això sí que deixa marques.
