La nomofòbia és la por irracional de sortir de casa sense el mòbil o de quedar-se sense bateria. Una dependència que pot ser un símptoma d'un quadre addictiu convertit en fenomen social. El crit és: no sense el meu mòbil. Se segueixen reptes malaltissos i mortals a TikTok, hi ha gurus instagramers que provoquen trastorns de conducta entre els seus seguidors i d'altres que moren per la selfie més original. Cada vegada costa més de distingir entre l'addicció i la dependència, encara que sobre un escenari hi ha qui ho té clar. “Tot el puto concert amb el mòbil”, es va queixar Enrique Bunbury en l'arrencada de la seva gira a Quito (Equador).
Enrique Bunbury esbroncant un dels assistents al concert
L'al·legat del cantant s'ha convertit en El huracán ambulante digital, premonitori títol de la seva gira. Les cançons del seu concert gravades i distribuïdes a les xarxes no haurien estat mai virals ni haurien aconseguit les reproduccions que va aconseguir amb la queixa.
L'argument analògic és senzill: “Si ets aquí a primera fila... Segur que hi ha molta gent a qui li agradaria ser-hi, divertint-se, connectant, participant del concert; cantant les cançons, utilitzant les mans per a alguna cosa més que tenir un puto apèndix tecnològic. Deixeu de participar pel fet de tenir un telèfon i incomodeu i feu que el concert sigui pitjor. Em sap greu haver d'aturar la cançó, però és una cançó en què hem d'estar concentrats i hi hem d'estar ficats, i a mi m'ha pres completament la concentració”.
La demanda de Bunbury el converteix en membre particular d'El club dels impossibles. Concerts lliures de mòbils? El fundador, el 2018, va ser Jack White, Bob Dylan fa que els seus espectadors deixin els telèfons dins de fundes segellades durant l'actuació, del heavy metal d'Iron Maiden o Ghost se'n gaudeix sense pantalletes, i Sabrina Carpenter no descarta “fer emprenyar els seus fans” prohibint els mòbils, encara que sigui per coqueteria.
A la nova sensació del pop li sembla “supernormal” que la gravin: “He crescut en l'era de la gent amb iPhones als concerts. No puc culpar la gent per voler tenir records”, però fins quan és tolerable aquesta sobreexposició? Carpenter va fer broma a la revista Rolling Stone: “Ara mateix, la meva pell és suau i flexible. No passa res. Però no em facis zoom quan tingui 80 anys allà a dalt”.
Una altra cosa és que consideri que prohibir els mòbils és un win win per a l'artista i per al públic que pot gaudir d'una experiència més autèntica. Veurem què decideix a finals d'agost, quan arrenqui la gira Man's best friend (el seu gos, no el mòbil).
Llegeix tambéCrema Madrid: Cerdán i la Puerta del Sol
El debat és inevitable. A les xarxes hi ha qui considera la prohibició un excés: “Si pago l'entrada, faig el que vull sempre que no molesti”; “on ha quedat el prohibit prohibir?”, “és una forma de censura”, “cadascú tria com mira la vida”...
Després hi ha els que prioritzen el respecte a l'artista i els que consideren “nul·la” la utilitat de gravar els concerts. Els vídeos es comparteixen i després no es tornen a mirar… El concert del retorn d'Oasis a Cardiff es pot seguir per complet a través d'algun fil d'X. “Si ho veu Bunbury, li agafa un iuiu”.
El psicòleg i educador Jaume Funes ha escrit No sense el meu mòbil, una guia per gestionar l'educació dels adolescents en l'univers de les pantalles que passa per deixar de censurar i començar a connectar-hi. El problema de Bunbury és el dels pares... L'univers digital existeix, tant si ens agrada com si no, així que només ens queda ensenyar a prendre les millors decisions.
Els que van anar a veure i sentir, no a gravar, Bunbury en van gaudir: “La posada en escena és un veritable espectacle, l'àudio impecable, el set list, què et puc dir, veritablement va ser una nit digna de treure's el barret”.
