Si la quarta etapa del Tour del 2025 fos una beguda seria esperitosa, dolça i fins i tot espurnejant. I Tadej Pogacar faria un Sant Hilari i se la beuria d’un glop. En castellà en diuen fer un hidalgo . Segur que a Eslovènia tenen la seva expressió. Però és que a Rouen, pàtria de Jacques Anquetil, abans de la meta instal·len la rampa de Saint-Hilaire, gairebé un quilòmetre costerut. I aquesta pujada és terreny adobat per motivar el campió del món, perquè els ulls li facin pampallugues. Era un esquer que no podia deixar passar. El va elegir com a escenari de la seva festa 100 en el ciclisme. Sempre es recordarà.
Se la va guardar al Dauphiné perquè pretenia que el triomf número 100 de la seva carrera fos especial. Desitjava que fos al Tour i pretenia que fos vestint el mallot arc de Sant Martí. Així va ser. Perfecte. Rodó com la xifra.
Anquetil va basar els cinc triomfs al Tour en la contrarellotge i avui a Caen esperen 33 quilòmetres plans
La foto és per a la posteritat, per emmarcar. Quan sigui un venerable i tingui el cap ple de cabells blancs sempre la podrà mirar i delectar-s’hi. Potser quan tingui 80 anys, com té ara Merckx, serà un dels seus tresors més preuats. Perquè al marc hi sortirà un Pogacar pletòric, eufòric, aixecant els braços, traient pit, a la cursa més important del món. Però també pels derrotats que s’hi veuen, els seus dos adversaris més personals i intransferibles. Perquè hi apareixeran Mathieu van der Poel, el seu arxirival en les clàssiques de primavera, de groc però frustrat, segon, i també Jonas Vingegaard, la seva nèmesi al juliol, el seu antagonista al Tour de França, tercer, multiplicant-se en un terreny que no és el seu, però també doblegat.
Però encara n’hi ha més. Com qui no vol la cosa, en un altre gir genial del destí, la victòria número 100 arriba a Rouen, a la porta de casa d’ Anquetil, el primer dels ciclistes que va conquerir cinc vegades el mallot groc del Tour. Si en una cosa s’assembla Pogacar al normand és en la seva filosofia de divertir-se en cursa. En temps de ciclistes que corren bo i emprenyats amb el món i pressionats d’allò més per guanyar, ells són uns bons vivant s, saben passar-s’ho bé i somriure.
Però Anquetil també era sinònim de contrarellotge, i avui a Caen esperen 33 km absolutament plans, perfectes per a rodadors com Evenepoel, doble campió del món de l’especialitat, fins al punt que el belga espera solucionar la pèrdua de temps que acumula i posar-se a l’altura de l’eslovè i el danès.
Cent vegades Pogacar, el noi que encara té 26 anys i 290 dies. Cent èxits des que es va presentar al món guanyant a l’ Alto da Fóia a la Volta a l’ Algarve del 2019. Aquell dia es va imposar a Wout Poel i Enric Mas, l’escalador espanyol, que ahir, a diferència del dia dels ventalls, es va tallar i va perdre 32 segons, com Roglic . Un palmarès que inclou 18 etapes al Tour, un Giro, triomfs parcials a la Vuelta, però també nou monuments i curses com la Volta a Catalunya, París-Niça, Tirrè- Adriàtic o el Dauphiné. Camí del que busca que sigui el seu quart mallot groc a París, el va beneir la terra d’ Anquetil.
Cent victòries i no se’n cansa, algunes de semblants però sempre diferents. Fins a 30 vegades va pintar Monet la catedral de Rouen perquè a cada hora o a cada estació la llum canviava. “Cada dia descobreixo una cosa que no havia vist el dia anterior”, deia el pintor impressionista. Res no és igual i un instant ofereix mil variacions. Diverses vegades ja ha batut Van der Poel i Vingegaard i sempre li agrada. “Al Tour i amb aquest mallot [de campió de món]... Això dona més valor al triomf 100”, assegura Pogacar, a qui li encanten aquestes etapes mogudes, amb repetjons explosius, perquè “fins al final no saps mai què passarà amb tanta adrenalina”.
Van der Poel, el líder, era el favorit, però quan Pogacar vol, com a la pujada de Saint-Hilaire, ningú no aguanta els seus atacs. Vingegaard cedeix però no rebenta pas. Al darrere arriben alguns homes, ni de bon tros tots, convidats de pedra a la seva festa 100.
