França va fer ahir un pas que podria ser decisiu per resoldre el conflicte de Nova Caledònia, al Pacífic sud, una de les situacions més difícils heretades de l’època colonial. De matinada, després d’una marató negociadora, es va arribar a un acord qualificat d’“històric” entre els independentistes canacs i els unionistes, amb l’aval de París, sobre un estatus de sobirania compartida.
El compromís, plasmat en un document de 13 pàgines, va suposar un èxit per al ministre d’ Ultramar, Manuel Valls, que va tancar les dues delegacions durant deu dies en un hotel a prop de París. Les últimes 24 hores van ser de reunions ininterrompudes. Valls feia mesos que estava bolcat en aquesta qüestió, amb diversos viatges al remot arxipèlag a 18.000 quilòmetres de la metròpolis.
París s’ocuparà de defensa, seguretat, justícia i moneda a les remotes illes, amb la doble nacionalitat
Els punts més rellevants del pacte són el reconeixement de Nova Caledònia com a Estat, amb la seva pròpia nacionalitat, que es compartirà amb la francesa, i capaç de decidir les seves relacions internacionals, però en coordinació amb París i sens detriment dels interessos francesos. França es reserva qüestions clau com la defensa, la seguretat, la justícia i la moneda, si bé es compromet a tenir en compte l’opinió de les autoritats neocaledonianes.
L’acord necessitarà una revisió de la Constitució francesa, en principi ja prevista per a aquesta tardor, i una ratificació popular a Nova Caledònia al febrer del 2026. El març i el juny del mateix any s’han de celebrar eleccions municipals i provincials, per aquest ordre, amb un nou cens electoral que atén en part les demandes dels unionistes. Al text signat es parla d’una “refundació econòmica i financera” que haurà de ser consensuada entre París i Nouméa, així com un pla estratègic per al sector del níquel, el principal recurs de les illes, que passa una profunda crisi per l’enfonsament del preu d’aquest metall.
L’acord entre independentistes i unionistes era un imperatiu després dels greus aldarulls de l’any passat, el consegüent col·lapse econòmic i el perill d’èxode massiu de la població d’origen europeu. Els partidaris de continuar a França volien evitar un altre referèndum d’independència després dels tres celebrats els últims anys, en què sempre va guanyar l’alternativa de continuar a França. Valls va saludar “l’opció de coratge i responsabilitat” de les parts, però, amb prudència, va prevenir que el més difícil ha d’arribar. “Les formacions unionistes i independentistes prenen riscos i falta convèncer sobre el terreny”, va dir a Le Monde .
Nova Caledònia, a dues hores de vol d’ Austràlia, té una superfície de 18.500 quilòmetres quadrats i uns 270.000 habitants. França la va incorporar al seu imperi el 1853, a l’època de Napoleó III. Durant la Segona Guerra Mundial, els Estats Units van instal·lar-hi una base per a les seves operacions contra el Japó.
A la llista de l’ONU de territoris a descolonitzar, Nova Caledònia va viure una situació de gairebé guerra civil als anys vuitanta del segle passat, fins que es va arribar a un acord que preveia l’autodeterminació a llarg termini. Però la convivència va continuar sent difícil a causa dels greus desequilibris socials entre la comunitat autòctona i l’originària de França.
No són alienes al conflicte les apetències xineses i d’altres països. Els unionistes sempre adverteixen del risc d’una independència que porti en realitat a una altra submissió neocolonial. Ha estat molt actiu en el suport als independentistes canacs el Govern de l’ Azerbaidjan, furiós pel suport francès a Armènia al conflicte de Nagorno-Karabakh.
