Fa quinze passos i s’ha d’aturar, la cadira de rodes no és el seu fort, però, pujat en una bicicleta i ajudat per una crossa fabricada a mida, és capaç de travessar una duna del desert. I molt més, si la cosa va de dues rodes.
La història de Lester Fernández, de 46 anys, origen cubà i veí de Rubí, és un exemple de voluntat i superació. La salut i els accidents li han jugat molt males passades, però en Lester no es rendeix. Ara acaba de patir una recaiguda, però està convençut, no es planteja cap altra opció, que també superarà aquesta sotragada.
El veí de Rubí ha participat en cinc Titan Desert i s’ofereix a fer classes de superació
Lester Fernández va arribar a Catalunya amb poc més de 20 anys. Al seu país havia estat ciclista d’elit. Però tot es va torçar el 2009, recorda, quan va tenir un ictus. Dos anys després, un altre, i a partir del 2014 les coses es compliquen quan li diagnostiquen una necrosi òssia. Va patir fractura de tíbia i peroné.
Però la vida encara oferiria a en Lester una altra mala passada. El 2020 una conductora que es va adormir al volant el va atropellar quan circulava amb la bicicleta. “Està mort?”, recorda que li cridava una dona quan jeia malferit a l’asfalt. Va aconseguir moure una mà per confirmar que no. Aquell greu accident el va deixar postrat en una cadira de rodes.
A partir d’aquell moment en Lester (entrevistat fa uns dies per Xavi Bundó al programa Via lliure de RAC1) només tenia dos camins en aquesta vida: “Quedar-me a casa, sumit en la foscor, o esprémer al màxim el que encara puc fer amb la meva discapacitat”, afirma a La Vanguardia . Va apostar per la segona opció. Confessa que no ha estat fàcil i que res del que ha fet des d’aquell fatal accident no hauria estat possible “sense l’ajuda de la família [té dues filles, de 14 i 15 anys] i de diversos psicòlegs i psiquiatres”. Al seu entorn ha rebut un suport incondicional. Si a això s’hi sumen la capacitat de superació, l’energia i les ganes de viure d’en Lester, res no el pot aturar.
Amb dues rodes en Lester és un tità, una persona d’excepcional força. I és que aquest home ha participat en els últims anys en cinc Titan Desert, una competició d’extrema duresa, amb recorreguts de fins a 600 quilòmetres. L’última, aquest maig al Marroc, en què en Lester es va endur un nou ensurt. Una aparatosa caiguda li va provocar lesions a les cervicals. Va acabar a l’hospital, d’on acaba de sortir fa un parell de setmanes. Així que ara toca un altre cop repòs.
Però el que no perd mai en Lester, tot i les ensopegadeshabituals en la seva vida, són les ganes d’aixecar-se –per a ell ja no hi ha res impossible– i superar totes les barreres que se li presenten. És una nova recaiguda, sí, que obre un període de reflexió. En Lester ja somia amb una nova Titan o amb la possibilitat de preparar-se per a uns Jocs Paralímpics o qualsevol repte que se li presenti pujat en una bicicleta.
Per a ell caminar és un problema; moure’s sobre dues rodes, no. Té assumit que abans de fer un nou pas i pujar a la bicicleta per competir escoltarà el que diguin la família i els metges. Com ha fet sempre, afirma. Però no serà pas per les seves ganes.
Va entrar en les competicions de la Titan Desert amb l’equip KH7. Es van fixar en el projecte impulsat per en Lester ( Happy Wheels) i va aconseguir una beca per patrocinar aquestes dures aventures al desert. Un regal per a aquest esportista, a qui han donat dues rodes i ha tornat “a volar”. L’última caiguda l’ha tornat a deixar a casa, un fet que en Lester no porta especialment bé.
Ara li toca recuperar-se, però ell no pensa en el descans. En Lester té molts plans de futur. Un passa per treure el màxim rendiment del seu projecte Happy Wheels. Està convençut que a través d’aquesta iniciativa “puc ajudar altres persones que han passat o passen pel que jo he viscut”. En Lester sempre està disposat a aportar el seu gra de sorra i va allà on el criden per relatar la seva experiència. El seu lema és clar i concís: “No et quedis a casa, aprofita totes les oportunitats i capacitats que et regala la vida”.
En Lester sap, com pocs, la factura que passen entrebancs com els que ell ha hagut de superar. I recalca que el pitjor “és quedar-te al sofà”. El món s’esfondra quan les batalles es donen per perdudes. Aquest ciclista no pretén que les persones que l’escolten i passen per una situació semblant a la seva s’apuntin a una Titan –això són paraules majors–, però sí que els anima a perseguir els seus somnis i tornar a moure’s, tant és el mitjà, per continuar amb les seves vides.
Ell ha recuperat amb la bicicleta molt del que la salut li ha robat. Quan hi va “no hi ha obstacle que se’m resisteixi”, repeteix. Això li ha tornat el somriure i quan es parla amb en Lester la conversa traspua optimisme. Deixa clar que en aquesta vida no hi ha impossibles.
