Lamine Yamal revalida un vell axioma que el futbol es reserva per a uns quants: els escollits. Els genis irrompen aviat, no esperen ningú i són reconeixibles a l’instant. Avui fa 18 anys, la majoria d’edat en termes legals i administratius. Ja té els drets i obligacions dels adults. Pot votar, conduir i gestionar el compte bancari, per exemple. S’acomiada de l’adolescència, però els adolescents no solen carregar amb les responsabilitats que li han correspost a Lamine: erigir-se en el líder del Barça, un dels clubs més demandants d’èxit al món, aconseguir-ho en un període d’extrema inestabilitat i transformar el procés depressiu en un estat de felicitat.
La precocitat en el futbol s’associa a l’expectativa, desenvolupament i decantació final. És a dir, a un projecte. Fins i tot els millors projectes, els que confirmen les previsions, requereixen temps i paciència. El Barça en sap bastant, d’aquestes qüestions. Iniesta i Xavi, dos jugadors que van impressionar des de la infantesa, van deixar una empremta indeleble després d’enfrontar-se a períodes d’incertesa i crítiques.
En la primera oportunitat, Lamine Yamal va irrompre com els més grans
Lamine Yamal vol constar en una altra categoria, la més escassa del futbol, amb prou feines habitada per una dotzena de jugadors, potser tan sols tres si ens posem estrictes: Pelé, Maradona i Messi. Una primera característica els defineix: l’impacte instantani. Pelé no va ser mai projecte. Va aparèixer al Mundial del 1958 amb 17 anys i en quatre partits va apagar el llum a estrelles com Garrincha o Didí. A l’Argentina el gran debat abans del Mundial del 1978 implicava establir els mèrits d’una criatura de 17 anys per ingressar a la selecció. Es deia Diego Maradona. Menotti no el va reclamar en la convocatòria definitiva. La polèmica es manté. No s’apagarà mai.
El debut de Messi com a titular al Barça – trofeu Gamper, 2005, contra la Juve– consta com un capítol essencial del seu fabulós recorregut. Ningú no va escapar a la sorpresa de les seves habilitats, ni el bregat Fabio Capello, gens propens a l’elogi. Els solia reservar per a ell mateix. “No he vist res igual”, va declarar després del partit. Probablement, dues o tres generacions d’aficionats al futbol pensen el mateix.
Com ells, Lamine Yamal no ha estat un projecte. Va agafar la primera oportunitat i va irrompre com només poden irrompre els més grans del futbol. No han passat dos anys de l’edició 2023 del trofeu Gamper. Dirigit per Xavi Hernández, el Barça es va enfrontar al Tottenham. Dos gols de l’equip anglès van provocar el desànim. Se sentien queixes i alguns xiulets. Al minut 80, Xavi va fer el vuitè canvi: Lamine Yamal per Eric Garcia.
Per Lamine n’hi va haver prou amb 10 minuts per convertir el partit més tristoi en una festa inenarrable. Va girar el Barça com un mitjó. Va destruir Reguilón, el lateral esquerre del Tottenham, com després destrossaria la majoria dels marcadors. El Barça va guanyar 4-2 i Lamine Yamal va participar en les jugades dels tres últims gols. Tres setmanes abans havia fet 16 anys. Tres setmanes després va debutar a la selecció espanyola. Dos anys més tard, ha guanyat el 80% dels títols a què qualsevol gran jugador aspira: Lliga, Copa i Supercopa amb el Barça, Eurocopa i Lliga de les Nacions amb la selecció espanyola. Li falten per apuntar-se el Mundial i la Champions.
Fora de Pelé, cap jugador tan jove no ha produït un impacte tan significatiu. El Barça és un altre des de la irrupció de Lamine. Queda enrere la malenconia i el desencant. Es nota d’una hora lluny l’ebullició de l’equip, encapçalat per un futbolista que avui fa 18 anys i portarà a l’esquena el 10 de Messi. Ningú no ho podrà lluir millor i amb més mèrits que Lamine Yamal.