A grans trets, és evident que al món empresarial espanyol li agradaria que Pedro Sánchez tirés la tovallola, fes un pas al costat i convoqués eleccions. En part, perquè el veuen encallat, sense reformes ni pressupostos, també perquè anhelen rebaixes fiscals. Especialment el que conforma el nucli dur madrileny, alineat amb Isabel Díaz Ayuso i els seus impostos baixos. Malgrat que des d’altres comunitats els empresaris miren cap al centre amb una barreja de greuge i enveja, tampoc no s’ha d’enganyar, en els temps que corren; fins i tot els que tenen l’avantatge de ser contribuents a la ciutat més benèvola d’ Espanya aspiren a pagar menys.
Això dels impostos és una autèntica obsessió de les elits econòmiques i recorre el món, començant pels Estats Units, on Donald Trump és feliç després d’aconseguir la llum verda per a la seva “gran i bonica” llei fiscal que consolida una gran retallada d’impostos per als més afortunats.
Juan Rosell, expresident de Foment i de la CEOE, va encunyar en ple volcà del procés una expressió per escapolir-se de les preguntes incòmodes que li demanen posicionaments polítics en la seva condició de líder dels empresaris: “Les empreses no voten”. És a dir, només pensen en la seva rendibilitat i a maximitzar els seus beneficis. La resta depenia de cada ciutadà particular, però l’empresari sabia quin efecte tenia sobre el seu negoci la política. I la majoria dels empresaris aplica aquesta òptica per decidir com valora un determinat govern. Fins i tot en una fase com l’actual de bonança i beneficis a l’alça.
Però, alhora, alguns sectors empresarials, especialment a Catalunya, temen que darrere d’una sobtada caiguda de l’actual Govern espanyol emergeixi un canvi de majories que podria provocar una inestabilitat política superior a l’actual. Molts a la capital ja deuen pensar que es tracta de la vella cançó equidistant de la burgesia catalana.
Sánchez durant una reunió amb empresaris i sindicats a l’abril
La poca credibilitat del PP sobre corrupció permet a Sánchez escapolir-se sense propostes reals
És cert, en part, però no en la versió de l’equidistància i no amb ella com a única protagonista. Algunes grans multinacionals i una part, sempre discreta, del sector financer mantenen la mateixa aprensió. En el fons, la situació no ha canviat gaire respecte a la del juliol de fa dos anys, quan es van celebrar les eleccions que van donar pas a la configuració actual del Congrés dels Diputats. Un PP que va quedar primer però que només podia comptar amb el suport de l’extrema dreta de Vox, un repel·lent imbatible per impedir l’aproximació als populars de qualsevol altre grup parlamentari. La recent batalla pel control de la Cepyme, en què Ayuso s’ havia mantingut en un segon pla per evitar associar-se a la derrota davant la candidata d’ Antonio Garamendi, el president de la CEOE, n’és una altra mostra.
Potser Alberto Núñez Feijóo, el president del PP, n’ha pres nota i d’aquí ve el seu èmfasi a deixar clar que governaria en solitari si es convoquen noves eleccions i les guanya. Una cosa que podrà proclamar tantes vegades com desitgi, com quan es va entossudir que no era president del govern perquè no volia. Una altra cosa és que això sigui possible. I és encara més difícil que la resta de grups s’ho creguin. Tot i que s’entén que vulgui seduir alguns grups parlamentaris de la dreta de la perifèria, el Junts de Carles Puigdemont i el PNB d’ Aitor Esteban, donant a entendre que amb el seu futur suport podria prescindir de Vox, ningú no comparteix aquest escenari. I per això, el gest previ dels nacionalistes per fer possible el seu accés al govern, retirar el suport a Sánchez, no sembla proper.
A més dels seus propis càlculs i interessos, els grups econòmics més propers als dos partits, i a què ells fan molta atenció, no els apressen. És més, fins al moment, els demanen paciència i prudència. La legislatura encara ha de lliurar fruits transcendents, la plena vigència de l’amnistia n’és un, una cosa que al seu torn és compatible amb l’obstrucció d’aquestes mesures que consideren que perjudiquen els seus interessos; en aquest cas, l’exemple és el bloqueig parlamentari de la llei de reducció de la jornada laboral patrocinada per la vicepresidenta segona i ministra de Treball, Yolanda Díaz.
D’altra banda, els arguments dels populars per decretar el final necessari del sanchisme, la corrupció galopant, recorden molt la cínica frase del capità Louis Renualt a Casablanca: “Escàndol, quin escàndol, he descobert que aquí es juga!”. Que el partit amb més alts càrrecs imputats als jutjats i amb la trama més àmplia mai detectada, el cas Gürtel-Kitchen, en què al seu tresorer se li va capturar una quantitat ingent de diners a Suïssa i que va esquitxar en ple exercici del seu càrrec un president de govern, que encara s’exhibeix en posició preeminent als mítings del partit, es posi ara com a exemple moralitzador de regeneració, pot servir per a l’autoengany i la propaganda per als convençuts, però no articula un discurs convincent, ni acredita la sinceritat les seves propostes. Més enllà que a les empreses ja els agrada que la corrupció s’atribueixi sempre en exclusiva al corromput i no al corruptor. Els deixa la consciència tranquil·la. Pueril actitud que permet a Sánchez escapolir-se de les acusacions sense necessitat de presentar un pla just contra la corrupció i les xarxes d’aconseguidors, tan ben relacionats i que roseguen la seva Administració.
Feijóo per ara no ofereix un escenari alternatiu de més estabilitat política, clau per a l’economia
Més enllà del llaminer caramel fiscal, la perspectiva que ofereix el PP als sectors políticament més atents del món econòmic i empresarial no és de superació de la inestabilitat política. Al contrari, igual que el 2023. En aquell moment, per al món econòmic català i al final bona part de l’espanyol, l’aliança del govern del PP amb Vox era un camí bastant segur cap a una altra crisi política de conseqüències imprevisibles. Sense entusiasme, però amb expectativa de normalització, van abraçar el camí d’una majoria parlamentària que, malgrat els seus molts problemes, ha refredat les calderes d’aguts problemes i encara té pendents de conclusió alguns expedients clau.
