Podríem dir, evocant Bob Dylan: “Les guerres estan canviant”. Una primera demostració de les noves tècniques de guerra va ser l’assassinat d’un alt general iranià, cap del Cos de la Guàrdia Revolucionària Islàmica, mitjançant un dron d’EUA dirigit a l’aeroport internacional de Bagdad el 2020. Els iranians van clamar venjança, i la van servir freda. Almenys dos complots per assassinar Donald Trump durant la passada campanya electoral van ser identificats com a orquestrats des d’Iran. Es va al·legar que agents iranians van reclutar assassins de diferents xarxes criminals, incloent-hi Pakistan i els càrtels de la droga mexicans.
Una emergència més recent de noves tècniques de guerra va ser l’espectacular assassinat per Israel de tres dotzenes d’alts líders de la guerrilla Hizbul·lah, patrocinada per Iran, mitjançant beepers i walkie-talkies. En l’atac més recent a Iran, Israel va utilitzar drons i míssils aeris guiats i no tripulats per eliminar més d’una dotzena de caps militars de seguretat i científics nuclears, abans que forces aèries no tripulades d’EUA intentessin destruir les instal·lacions nuclears iranianes.
Estem presenciant un nou tipus de guerra sense tropes terrestres combatent entre elles? Aquest mateix escenari es va produir a principis de juny, quan Ucraïna va llançar més de cent drons des de camions ubicats a tot Rússia per destruir bombes de llarg abast i avions en diverses bases aèries. Rússia va respondre amb gairebé cinc-cents aparells contra aeròdroms, ciutats i fàbriques. Aquests drons, dels quals ja n’hi ha diversos milions, són, en comparació amb les armes tradicionals, artefactes molt barats i fà-cils de fabricar; alguns són prou petits
per ser transportats amb cotxe; la majoria són d’un sol ús, per això s’assemblen
més a municions que a aeronaus.
La tecnologia recent pot generar més guerres regionals, menys morts civils i guanyadors més incerts
Fins ara aquestes novetats són la culminació provisional d’una sèrie de canvis relativament recents que han estat alterant algunes bases tradicionals de la guerra. A Estats Units, la primera superpotència militar del món, el primer canvi significatiu va ser l’abolició del reclutament obligatori a la dècada de 1970, que va ser reemplaçat per un exèrcit professional de voluntaris. Això va reduir el cost polític de les protestes i desercions dels reclutes, com les ocorregudes durant la guerra del Vietnam. Un canvi més recent ha estat la reorientació de les operacions a l’exterior, que s’han allunyat del transport de tropes per centrar-se en la venda massiva d’armes. Aquest enfocament evita baixes americanes i podria beneficiar la indústria militar, ja que la disminució dels costos de personal pot implicar una participació més gran de la despesa en armes.
No obstant això, les innovacions tecnològiques abans esmentades poden tenir encara més conseqüències. Els drons lleugers autònoms, fàcilment manejables per intel·ligència artificial i capaços d’atacar des de l’aire a distàncies relativament grans, poden reduir l’avantatge dels míssils tradicionals, pesats i costosos, desafiant la superioritat de les grans potències amb alts pressupostos militars. Al complex militar d’Estats Units, el nombre d’avions i de caces complexos i costosos està disminuint dràsticament.
Lee tambiénEl Govern mundial ja no és el que era
Com pot canviar tot això algunes regles de la guerra que estaven ben establertes des del sorgiment dels exèrcits permanents en els moderns estats nacionals? El primer teòric modern de la guerra, el general prussià Carl von Clausewitz, va identificar un “punt culminant” on l’energia i la força disminueixen a mesura que un atac o operació imperialista s’estén més en territori enemic; com més grans són els costos d’expansió, més gran és la disminució de la seva força. L’última gran victòria militar d’Estats Units va ser el 1991, a la guerra del Golf, quan va aconseguir formar una àmplia coalició que incloïa la Unió Soviètica; semblava que fos el punt culminant. Després, des de l’11-S del 2001, Estats Units va patir una sèrie de derrotes militars, incloent a Iraq, Afganistan, Líbia i Síria. La despesa militar, que havia superat el 9% del PIB a la dècada del 1980, es va reduir a tot just el 3%. El nombre de tropes americanes, que va superar els 3,5 milions durant la guerra freda, es va reduir a 2,1 milions de militars en servei actiu. No obstant això, amb les noves tècniques de guerra, ara no és clar si Estats Units ha arribat realment a un punt culminant tan irreversible, ni quan.
Els recents canvis tecnològics esmentats impliquen reduccions en els costos polítics i les baixes mortals de les guerres; en els darrers anys, s’han produït moltíssimes menys morts a les guerres entre estats que a les guerres civils i els conflictes interns. Un possible pronòstic seria més guerres regionals i locals, menor participació de grans aliances militars, com les formades per a les guerres mundials o la guerra del Golf, incloent-hi una OTAN possiblement menys operativa; menys morts de civils i més assassinats de líders polítics, caps militars i tècnics experts en armes; més destrucció; i guanyadors més incerts. El que hem vist fins ara pot ser només la punta de l’iceberg; com va declarar el cap d’intel·ligència d’Ucraïna, les noves armes són “capaces de solucions no convencionals que canvien la història de la guerra”.