Fa un any comptàvem amb els dits els litres d’aigua que queien sobre Catalunya. El paisatge era d’esquerda, de pols, d’arbres assedegats, de terròs eixut, de ciutats preparant-se per a l’escassetat. Parlàvem de restriccions, de camions cisterna proveint pobles sencers. Avui, un any després, els pantans freguen el 80% de la seva capacitat i ha tornat el verd als informatius però no ha canviat res. O més ben dit: ha canviat tot. La nova normalitat ja no és una línia estable: és una ruleta. En una setmana passem dels quaranta graus al diluvi, de la crema solar a l’impermeable. Aquest cap de setmana van caure intenses pluges a moltes zones del país mentre encara fumegen els incendis del sud de Catalunya i es recorden les temperatures extremes de fa només deu dies. La paraula dana ja no és una excepció climàtica: és un membre més del repartiment.
Durant anys ens van dir que calia tancar l’aixeta mentre et raspallaves les dents, apagar llums innecessaris i evitar agafar el cotxe si no era imprescindible. Això està bé però ningú no salva el planeta dutxant-se ràpid. El que vivim no és un simple problema de consum domèstic: és el resultat d’un model de producció, transport i economia globalitzada que els governs no s’atreveixen a revisar perquè fer-ho implicaria molestar massa tent poderosa.
Lee también...i que la vida ens vagi gran
Quan arriba la gran cimera climàtica anual, els líders arriben amb avió privat, es fan una foto davant d’un cartell en verd esperança i tornen a casa amb un document de bones intencions que ningú no convertirà en una llei universal. El clima no està canviant: ja ha canviat però continuem actuant com si fos un problema del futur. No som a temps d’evitar-lo però sí de mitigar-lo i això exigeix una transformació profunda i valenta no només en els nostres hàbits sinó sobretot en les polítiques públiques.
La pregunta ja no és si hi haurà sequeres, incendis, onades de calor, pluges torrencials o calamarsades de rècord. La pregunta és quantes, cada quan i com de devastadores seran. El que avui sembla imprevisible aviat serà costum. Mentre mirem el cel esperant si plourà o no, convé mirar també cap a dalt, més amunt encara, i exigir que els qui prenen decisions deixin de revisar el calendari electoral i comencin a analitzar el termòmetre. Perquè la dana ja no és una sorpresa, és un avís. Un altre més.