Un any després que ERC i PSC establissin les bases d’un acord de finançament singular per a Catalunya, la seva plasmació ahir en un acord amb el segell dels governs d’ Espanya i de Catalunya a la capçalera va desencadenar més preguntes que no pas respostes.
Òbviament s’ha avançat respecte al que hi havia fins ara, ja que dos executius (estatal i autonòmic) han assumit com a propi una part d’un acord entre partits. Però enlloc no hi ha escrit que l’augment de recursos amb aquest nou sistema (es dona per fet que creixerà) sigui prou important perquè faci oblidar que el model està caducat des de fa 11 anys. O que posi fi a l’ infrafinançament crònic que pateix Catalunya i que fins i tot el PP de Feijóo s’ha compromès a corregir.
El millor de tot és que les xifres existeixen, però l’Estat i la Generalitat han decidit deixar-les en un calaix fins a la tardor. A l’octubre es va crear un grup de treball que té pràcticament acabats els càlculs i l’arquitectura del model. Tot i que els negociadors són reticents a posar una xifra de guany esperat amb el nou sistema, el model només es tancarà quan el número quadri amb els interessos de les dues parts. Per això ahir es van abstenir tant el ministre Ángel Víctor Torres com el conseller Albert Dalmau de fer servir la paraula euro en les seves compareixences.
El que es va acordar ahir té tan poca concreció –després gairebé dotze mesos de negociacions– que pot ser defensat a Madrid com una simple actualització del model de finançament de règim comú i a Barcelona com un transcendental canvi de paradigma. Fonts dels negociadors expliquen que va ser l’única manera de signar alguna cosa.
Potser el punt en què es veu més clar aquest intent per acontentar tothom és en el principi d’ordinalitat que preveu que Catalunya ocupi el mateix lloc en el rànquing d’autonomies que més aporten i en el de les que més reben. Aquest principi apareix en preàmbul del text, però no en el detall del pacte. Un matís que no és no fútil.
Admetent que l’esforç per consensuar un text que sigui assumible fins i tot per Emiliano García-Page és laboriós, hi ha un parell de preguntes que desperten més dubtes que les que hi havia en l’acord de l’any passat entre PSC i ERC.
La primera és sobre on s’ingressaran els diners de l’IRPF que en el primer moment recapti Catalunya. En un compte del
Govern espanyol o en un de la Generalitat? I la segona és de qui o de què dependrà l’ Agència Tributària de Catalunya (ATC), si més no, al principi. De l’AEAT espanyola?
Tot i que la resposta fàcil és que d’ Espanya en els dos casos per gradualment passar a Catalunya, no seria la primera vegada que una solució provisional es transforma en definitiva.
La política no es pot allunyar dels ciutadans. Ahir no se’n va allunyar, simplement no es va entendre. I sinó feu la prova i demaneu a dues persones diferents què van entendre sobre el pacte.
