“No volia causar-nos problemes”. Viure tranquil va ser sempre la màxima de Carlos P.G. des que va començar a ser dependent. “Vivia en una residència perquè així ho va voler. Per això es va vendre el seu pis, va repartir entre els meus germans unes quantitats i es va guardar la resta. I es va entossudir a pagar una assegurança de defunció des dels 65 [quan es va jubilar] pel mateix: no causar problemes”. Ho explica el mitjà dels seus tres fills, en Manuel. La seva mare, la Clara, havia mort d’un càncer quan tots dos tenien 70 anys i en Carlos es va entossudir llavors a començar a pagar una assegurança de defunció per a ell.
Va morir l’any passat, amb 87 anys, per tant va estar pagant 17 anys, explica en Manuel. “A nosaltres ens semblava una bogeria, li dèiem que ens en faríem càrrec, però era molt tossut i l’únic que li importava era poder veure els seus nets quan volgués. Però, al final, el que va passar és que només l’any que va morir havia pagat 4.200 euros, el doble del que ens van costar les despeses de l’enterrament, les corones, etcètera, de tot el sepeli”, explica el fill.
L’organització Facua alerta contra els “estafadors de funeràries que volen caçar clients”
“Si calcules el que ha pagat durant aquests 17 anys, és una barbaritat, comparat amb el que ha costat tot al final”. Perquè, segons en Manuel, al principi va començar pagant prop de 2.000 o 2.500 euros a l’any per l’assegurança de defunció, “però cada any li deien que el cost havia pujat més que l’IPC i...”.
Generalment, contracta la pòlissa de l’assegurança de defunció una persona gran, però inclou fins i tot els familiars més joves. És el cas de la Carmen. El seu pare va contractar-ne una i hi va incloure tota la família. “Ara tinc 53 anys, però el meu pare paga des de fa anys una assegurança de defunció en què estan inclosos fins i tot els seus nets, un d’ells amb 18 anys”. La suma d’aquests casos, que segons les companyies d’assegurances no són excepcionals ni de bon tros, explica que hi hagi gent que tingui des que és molt jove una assegurança de defunció. El sector de les companyies d’assegurances recorda que aquesta mena d’assegurances “no són d’estalvi, sinó de risc”. És a dir, com les de cotxe o de la llar. Es contracten per si passa alguna cosa, per tenir cobertes les despeses. I és cert que les situacions en què poden passar aquests contratemps poden ser molt variades.
La patronal Associació Empresarial de l’ Assegurança (Unespa) reuneix gairebé 200 companyies d’assegurances i reasseguradors que apleguen la pràctica totalitat del negoci assegurador del nostre país (el 98%). Segons la seva memòria anual hi ha 22,2 milions de persones amb asseguran-
ça de defunció a Espanya. Els espanyols de totes les edats que,
a més, disposen d’una assegurança de salut “ascendeixen 12,6
milions”. I 21,8 milions de persones tenen una assegurança de
vida risc, és a dir, la que ofereix seguretat econòmica per als
seus familiars en cas de mort prematura.
Pel que fa al perfil de les persones amb una assegurança d’aquest tipus, la majoria tenen més de 65 anys i no tenen fills menors. La xifra de persones amb aquest tipus d’assegurances augmenta amb l’edat, sobretot a partir dels 50 anys; el percentatge més alt (60%) compta amb més de 65, tot i que un 40% té entre 20 i 30 anys, especialment a causa de les pòlisses familiars.
I després hi ha les pràctiques deshonestes (vegeu el requadre). En plena commoció per la pèrdua d’un familiar “un no s’ha de fiar de qualsevol, perquè hi ha estafadors de funeràries que volen caçar clients”, destaca la Facua. Però com s’assabenten aquests comercials de les morts? És legal?
La Facua afegeix que és difícil assenyalar treballadors en particular. Però afirma que “hi ha xivatades de pocavergonyes que s’aprofiten d’aquestes situacions”. Òbviament, es tracta de persones que van en el moment de la mort al lloc. “Poden ser des de conductors d’ambulàncies a qualsevol que hi vagi habitualment a atendre aquests successos. És difícil saber-ho, el que sí que convé és denunciar-ho”.