François Alexandre Frédéric de La Rochefoucauld, setè duc de La Rochefoucauld, segon duc d’Estissac i duc de Liancourt, ha passat a la història com la viva imatge de l’home clarivident. L’ingrés a aquesta posteritat tan confortable l’hauria guanyat fa 236 anys i un dia, la nit del 14 de juliol del 1789, gràcies a una anècdota que, sigui certa o no, és una de les més citades de la història. Poques hores abans, s’havia produït la presa de la Bastilla. El cap del seu defensor, el marquès de Launay, ja passejava clavat a la punta d’una pica. I el duc de Liancourt es va dirigir a Versalles per informar Lluís XVI dels esdeveniments. Després d’escoltar-lo, el rei li hauria preguntat: “És una revolta?”. I ell li hauria respost: “No, senyor. És una revolució”. A Sobre la revolució, Hannah Arendt dedica un munt de ratlles a comentar la significació històrica d’aquesta rèplica. Segons explica, amb això s’hauria iniciat el trànsit del concepte antic de revolució política, que remetia als moviments cíclics de les revolucions astronòmiques, a un altre, característic de la modernitat, que connotava novetat, multitud i violència. Aquesta consideració ha fet tanta fortuna que s’ha convertit en un d’aquells tòpics amb què se sostenen les columnes i s’emboliquen les tesis doctorals.
Però Arendt, que volia subratllar l’excepcionalitat de la Revolució Francesa per convertir-la en l’origen dels mals que, a parer seu, sorgeixen quan els ideals de llibertat es barregen amb la qüestió social, posa molt pa per al poc formatge que ofereix l’anècdota. I passa per alt alguns fets. Com que l’ abbé Vertot havia publicat unes dècades abans una sèrie de llibres, com la Història de les revolucions de Portugal, la Història de les revolucions a Suècia o, sobretot, la Història de les revolucions esdevingudes en la República romana, que continuaven sent molt populars. O que, a l’ Enciclopèdia de Diderot i D’Alembert, acabada de publicar feia gairebé una dècada, Louis de Jacourt ja havia definit la revolució com “un canvi considerable produït en el govern d’un Estat”. O que, dos dies abans del suposat episodi, s’havia començat a publicar a la capital francesa un diari titulat, d’acord amb la llarga moda inspirada per Vertot, Révolutions de Paris.
S’havia començat a publicar a la capital francesa un diari titulat ‘Révolutions de Paris’
El més probable és que Liancourt, que apostava per la transició cap a una monarquia constitucional, només volia persuadir el monarca d’afegir-s’hi, en lloc de buscar la confrontació amb els que volien canvis. Un dels exemples de revolució que posava l’ Enciclopèdia era precisament el de la revolució anglesa, que havia culminat amb l’establiment d’una monarquia parlamentària. Arendt, que, com es diu d’alguns periodistes, no va deixar mai que la realitat li destrossés el que considerava una bona versió de la història, va preferir no fixar-se en aquests detalls. I no es pot descartar que sigui precisament per això que ella també ha passat a la posteritat com una dona clarivident.