Es pot debutar en una Eurocopa amb 32 anys i ser feliç. Com li passa a Cristina Martín-Prieto (Sevilla, 14/III/1993), que se sent una privilegiada.
Dedicatòria a l’àvia
Crec que em deu haver perdonat els disgustos; ara les pilotades les faig a l’Eurocopa”
Va ballar La macarena i tot.
Una oportunitat així cal agafar-la amb il·lusió. És el meu primer campionat i és el que sempre havia volgut. Se’m veu, estic gaudint com una nena petita. I el millor és que estic sent jo. Si l’espectacle és dins del camp, millor. Però si no, intento donar-lo fora.
La joventut és mental?
No em sento de 32 anys. Les cames encara responen i jo responc. La veritat és que estic envoltada d’un grup molt jove i, vulguis o no, això se t’encomana.
Va passar del sofà a la selecció?
Va ser així. Al febrer una companya es lesiona i quan em truca la Montse estava literalment al sofà de casa. Havia entrenat i estava a punt de començar a sopar. Vaig rebre la trucada i l’endemà, cap a Madrid. Vaig voler agafar-me el sopar per emportar, però no hi havia vol [riu].
L’octubre del 2024 va tenir la primera convocatòria. Com va ser?
Vaig jugar molt bé al meu club [acabava de fitxar pel Benfica]. Quan vaig veure que estava seleccionada vaig cridar de seguida als meus pares. No vaig tenir temps de donar-los la notícia perquè ja ho havien vist. Ells saben els sacrificis que hem fet a casa.
Pensava que aquest tren ja no era per a vostè? O no és mai tard?
En els dos últims anys m’havia tret del cap poder ser seleccionada, però en el fons no vaig tirar mai la tovallola. No crec que hagi estat tard, ja que podria no haver arribat mai. La tovallola no va arribar mai a tocar a terra.
Després de no guanyar medalla als Jocs, Tomé pensa que falta rematada. És bo tenir un pla B per si falla l’ A?
Som un equip al qual ens agrada molt la pilota i tenim un mig del camp que gairebé és d’or, però és bo tenir tota mena d’alternatives. Hi ha partits que potser es traven una miqueta més i has d’optar per altres opcions. Les pilotes llargues m’agraden i em van bé.
Li agrada el rol de revulsiu?
Sí, jo soc aquí i sé perfectament quin és el meu rol. Treballo per a això. Crec que totes treballem en benefici de la selecció i el primer que cal saber és quin és el teu rol. Jo he vingut contenta.
L’afavoreix ser diferent?
Buf, al final jo soc aquest tipus de davantera i sempre ho he estat. No sé si és bo o dolent. Hi ha jugadores a qui els agrada el desplaçament i a d’altres més la pilota al peu, crec que la varietat és bona.
Valora més les coses ara que és a l’estranger?
Encara que sigui a prop, a Portugal, m’alegra veure fins i tot una matrícula espanyola. És bonic tornar a casa amb els teus.
30 gols al Benfica, millor jugadora i campiona de Lliga.
De debò, no pensava que m’aniria tan bé. Si m’arriben a dir aquests números a l’inici, no m’ho hauria cregut. Però ara el que passa és que he de superar-ho [rialles].
Està endollada de cara al gol?
En parlava amb l’Esther. Ella i jo sempre hem fet gols. Per a una davantera sempre és bo tenir olfacte i que entri la piloteta. Vivim de marcar i és millor que et recordin pels gols que marques que pels que falles.
Se’n va enfadada a casa si marca però perd?
Sempre te’n vas trista quan no guanyes, soc ambiciosa i competitiva. Te’n vas amb la sensació que s’hauria pogut fer més. Si a sobre és per culpa meva, per una ocasió que he tingut, estic més d’un parell d’horetes donant-hi voltes.
Està en desús el 9 clàssic?
És la meva posició, i t’exigeix ser a lloc. La que centra també entrena les centrades. Les davanteres ens entrenem per ser-hi en aquestes circumstàncies. Sincerament penso que no se’ns valora. Si et fan una centrada que és un caramelet sempre premiaran la centrada abans que la rematada o posaran el peu. Però el gol és el que dona la victòria, l’empat o l’eufòria de poder celebrar.
Ara se’ls demana de fer de tot i ja no només empènyer gol.
Sí, el típic davanter que es queda fix ja es veu poc. Estem demanant massa, però jo encara em baso en el tradicional, que és ser a prop de l’àrea i no moure’s gaire d’allà.
Dedica els gols al cel, a la seva àvia. Per què?
La meva àvia no havia mamat el futbol perquè al meu pare, de petit, no li agradava. Però va haver d’aguantar les pilotades de la neta. Al final, ara encara faig pilotades, però en una Eurocopa. Jo crec que els disgustos que li vaig causar ja me’ls deu haver perdonat. Ella les sentia, veia que era la neta i es deia: “D’acord, callarem”. Segur que n’està orgullosa: aquelles pilotades van pagar la pena.
No sempre ha viscut del futbol.
Quan vaig anar al Tenerife, vaig compaginar el futbol amb una feina en una botiga. Encara no era professional i m’havia de buscar la vida perquè sabia que el futbol no ho era tot.
Quan ho va deixar?
Van venir els meus pares 20 dies de vacances i diria que els vaig veure dues tardes. No vaig poder estar amb ells i em vaig dir: “No puc més. No sé si viuré del futbol o no, però vull gaudir”. Vaig deixar la feina i al cap de pocs mesos es va firmar el conveni, el salari mínim, i vaig tenir unes condicions bones. Penso que vaig fer bé, el temps ho ha demostrat.
