I ara què sota el populisme? (VII)

Sense polarització no hi hauria populisme i viceversa. Són carn i ungla. Es necessiten per existir i s’interrelacionen i es complementen com un tot. Sense polarització el populisme no aconseguiria propagar-se socialment en perdre el motor que afavoreix la seva toxicitat. Neix, com hem vist, de la mà de Carl Schmitt, d’entendre que allò polític es defineix sempre des de la relació amic-enemic i que la política és, per això, un conflicte permanent i irresoluble que divideix la comunitat. El desenllaç és una espècie de guerra civil, sense vessament de sang, que trenca la societat en meitats.

El populisme viu de cavar trinxeres que converteixen la política en camps de batalla cultural. Així mobilitzen malestars que s’organitzen com forces de combat contra l’alteritat elegida com a enemiga i davant la qual cal viure en tensió permanent per fer pinya entre els afins i construir narratives cada vegada més dogmàtiques. Els malestars són excuses que ajuden a culpabilitzar-ne els enemics i justificar per què es combat aquests amb tant afany i per què es desatenen totes les altres coses.

Convertida la política en una guerra perpètua, la democràcia es fa populista també. Dona raons o en pren amb l’argument de tenir un sol vot de més per decidir. Per aconseguir-ho tot s’hi val, ja que atribueix el dret a l’arbitrarietat democràtica en què la legitimitat desemboca si la definim com un poder absolut que s’ha d’obeir perquè té el nombre més alt al darrere. Per això la democràcia populista és a la pràctica una democràcia governativa que menysprea la democràcia parlamentària perquè aquesta es basa en la reglamentació de la majoria sotmetent-la a límits formals que protegeixen la minoria perquè pugui treballar l’alternança.

Per això és fonamental combatre el populisme desactivant la polarització. Si es debilita aquesta, es perjudica el populisme i es procedeix a moderar-lo gradualment. Això ha de ser una prioritat per als partits que no són populistes per principi, ja que el populisme polaritza per generar un automatisme determinista en els missatges que acaba fent-los totalitaris en ser guiats estructuralment per l’odi envers el contrari. Un procés contaminant que no s’atura en la simplificació de la resposta a la complexitat dels problemes, ja que es basa en l’odi, com dèiem, i es projecta immisericordiós sobre el culpable d’aquells, i que només pot ser aquell que el populisme considera el seu enemic. Odi que, a més, no s’ atura, sinó que escala sense remei i legitima tot el que els populistes fan i diuen, ja que, basant les seves accions en la dicotomia amic-enemic, el populista necessita odiar­ l’enemic per viure enfrontat a ell agònicament.

Lee también

I ara què sota el populisme? (VI)

José María Lassalle

Per combatre la polarització cal rebutjar-la i, sobretot, no practicar-la. A la polarització no se li pot respondre polaritzant. Com tampoc no es pot donar resposta a l’odi odiant. El “tu més” no serveix. Fa més gran la profunditat de les trinxeres que trenquen la comunitat per instal·lar-nos en el xoc tribal entre amics i enemics. Per això, cal rebutjar la polarització des d’una actitud que no l’alimenti. Cosa que només es pot fer des de la convicció teòrica i emocional que busca la reconciliació entre iguals. No des de l’actitud desdenyosa del retret intel·lectual que retreu la culpa dels que odien. Això exigeix creure-s’ho, defensar-ho i practicar-ho sense pors ni càlculs. Cal provar de convèncer la gent que dividir la societat odiant l’altre no és pràctic, tampoc útil i menys encara intel·ligent. Però, sobretot, el que cal fer i explicar fins a la sacietat és que la polarització, si es defineix per alguna cosa, és per una profunda immoralitat. És nihilista i fa impossible la convivència harmoniosa entre la gent en destruir la noció de bé comú.

Hannah Arendt va pensar molt sobre això. Ho va fer en el context d’una reflexió més àmplia sobre on eren els orígens del totalitarisme. Ho va analitzar a tres obres relacionades entre si: Diari filosòfic, Entre el passat i el futur i Ensayos de compren­sión. A través d’ells va exposar com la fragilitat de la condició humana assentada sobre el món i sobre la relació que establim amb els altres ens obliga a assumir la responsabilitat democràtica de cuidar-nos els uns als altres en termes morals. I això passa per desterrar de la manera de relacionar-nos amb l’altre l’odi que polaritza i salvaguardar, al contrari, la mundanitat que fa possible la democràcia i que no és res més que reconèixer-nos compartint un veïnatge de valors que hem de respectar si volem treure profit moral a les diferències que ens complementen i que necessitem per aconseguir la completesa ètica.

I és que sense l’altre estem amputats. Funcionem escapçats i per això­ la polarització ens empetiteix com a societat. Per superar-la quan habita entre nosaltres només és possible, si som demòcrates de debò, la reconciliació. Com apunta Arendt, la reconciliació opera com una forma de solidaritat que només pot néixer si comprenem que, davant la injustícia del conflicte que la polarització provoca, tothom en som responsables si no es neutralitza, encara que no siguem conjuntament culpables de les seves causes. Per això, la reconciliació, pensava Arendt, proveeix un espai moral per a la política que, si es complementa amb el perdó recíproc, habilita també un nou començament per a una mundanitat democràtica compartida que necessita posar el comptador a zero. Una forma política que transformi el cor de pedra dels polaritzats en un altre de comprensible o de carn, que sigui capaç de superar l’odi o la indiferència cap als altres perquè es fia de poder conti­nuar compartint junts el demà.