Voltaire, que és un dels pares de la Il·lustració, va escriure que l’art de governar consisteix generalment a desposseir de la quantitat més gran possible de diners a una classe de ciutadans per transferir-la a una altra. El filòsof advocava per la llibertat individual, el repartiment de poders, la tolerància religiosa i el progrés social, però això dels impostos se li entravessava. De fet, l’autor de Càndid va morir ric, però acusat de més d’un frau.
Els ciutadans estan molt sensibles amb els assumptes d’ Hisenda i més quan acaben de presentar la declaració. Res no estimula més a la solidaritat fiscal que la despesa responsable dels governs i la integritat dels ministres d’Hisenda. És per aquesta raó que la imputació de Cristóbal Montoro, que va portar les regnes fiscals d’aquest país amb José María Aznar i Mariano Rajoy, no només és un cop dur al PP quan volia aparèixer com el paladí contra la corrupció, sinó que també resulta un cop baix al sistema mateix.
Montoro es dona de baixa del PP i Feijóo intenta que el cas no resti força al seu discurs
No és estrany que a Génova aquesta història l’hagi agafat amb el pas canviat. L’emissió d’un comunicat al respecte per part del PP va constituir una pirueta pròpia d’un acròbata de la política. El text començava qualificant el PSOE com el partit del marit de Begoña Gómez, del gendre de Sabiniano Gómez, del germà de David Azagra i del cap d’Ábalos al Govern i de Cerdán al partit, per concloure sorprenent-se que els socialistes estiguessin preocupats per la imputació d’un exministre que va exercir com a tal fa més de set anys i que no forma part de l’equip de Feijóo. El problema de les acrobàcies són els salts al buit. La nota del partit era sobradament millorable. El cas Montoro els hauria de preocupar, i suposo que els preocupa, encara que vulguin dissimular-ho. La prova és que al cap de mitja hora Montoro es donava de baixa del PP.
Lee tambiénCompte amb les carteres
Hisenda som tots. Hem interioritzat el missatge que un dia es va inventar un creatiu publicitari i no hi ha res que rebel·li més els ciutadans que els defraudi qui està encarregat de la caixa dels impostos. Utilitzar l’Agència Tributària per a finalitats polítiques és un pèssim servei tant al país com a la democràcia. I desmoralitza els que compleixen amb les seves obligacions fiscals.