És una benvinguda macabra, una cicatriu de la guerra o una advertència calcinada. O tot alhora. A l’entrada de Murzuq, la ciutat bastió dels tubus, una de les tribus més poderoses del Sàhara, una filera d’esquelets de vehicles retorçats per les explosions descansa al costat de la carretera. El record de la violència també apareix davant de la porta de la fortalesa-mesquita del centre de la ciutat: una vintena de cotxes semicarbonitzats es rovella davant desenes de palmeres trencades. Des de dalt de les muralles, a més d’una població de cases baixes i carrers de terra, es veu a l’horitzó un oceà de dunes que ho envolta tot i recorda que, en un lloc així, mana qui sobreviu entre tanta immensitat. Pel portaveu tubu, Omar Mrei, Murzuq és una mena de capital d’un poble sense estat. “La ciutat va ser fundada pels nostres avantpassats i connecta les rutes des de Tunísia o Algèria cap al sud. Els tubus no vivim en un sol país, la nostra llar és el desert, i Murzuq, per la posició central al Sàhara, és clau per al nostre poble. Pels tubus, el desert és la nostra ànima. Aquí nosaltres no necessitem mapes ni GPS, fem servir les estrelles per guiar-nos. Vosaltres veieu un sol desert, una sola sorra, nosaltres distingim rutes i camins”.
Al sud de Líbia, els tubus habiten en regions d’est a oest, on controlen les rutes comercials lícites i il·lícites de la frontera txadiana, nigerina, egípcia i sudanesa i cohabiten amb altres tribus àrabs del desert, però a l’oest libi, a la regió del Fezzan, al costat de la frontera d’Algèria, comparteixen territori amb un altre rei: els tuàregs, una antiga tribu berber que s’estén des de Líbia i Algèria a Mali, el Níger o Burkina Faso.
“Després de la revolució hi va haver guerra entre nosaltres, però ara hi ha pau, i que duri”, diu el tubu Mrei
I al sud libi, on la pertinença tribal és un element indissociable de la identitat de cada individu i determina bàndol quan esclata el conflicte, la presència de dos reis en dunes tan pròximes de vegades fa saltar espurnes. “Els tuàregs, instal·lats sobretot a Ghat o Ubari –explica Mrei–, també formen part de la família del desert, però el 2014 va esclatar la guerra. Després de la revolució, des del nord volien controlar les gasolineres, els camins i el negoci del petroli, i s’hi van aliar. Per això va començar la guerra entre tubus i tuàregs. Però ara hi ha pau i espero que duri”.
En aquesta esperança resideix bona part del futur del país: després d’anys de conflicte obert entre les dues tribus propietàries del Sàhara, el cap de l’ exèrcit nacional libi, Khalifa Haftar, que controla l’est, el sud i gairebé tot l’oest (Trípoli és sota el comandament del Govern d’Unitat Nacional, reconegut per l’ONU), ha imposat la seva força i ha teixit una xarxa d’aliances amb les dues grans tribus del sud que li han permès estendre el poder i portar l’estabilitat a una zona que durant anys ha estat feu de grups gihadistes, senyors de la guerra i traficants de drogues, armes o persones.
Per l’analista Wolfram Lacher, autor del llibre La fragmentació de Líbia , la tàctica de Haftar difereix de la compra de lleialtats i mà de ferro de Gaddafi durant el seu mandat i té més a veure amb l’habilitat per pactar amb els caps locals, però també amb el múscul militar. “Quan Haftar va prendre el control al sud va absorbir el poder militar de tubus i tuàregs i va aconseguir aliances perquè li fessin costat, però no deixa caps per lligar. La Brigada 128, lligada a una important tribu àrab del sud del cercle de Gaddafi, s’havia fet massa poderosa perquè feien diners amb els peatges, la mineria d’or, el tràfic il·legal, de manera que Haftar va enviar un dels seus fills a dissoldre-la a principis d’aquest any. Ara per ara els tuàregs i tubus valoren la pau després d’anys de guerra i creuen que tenen independència, però la realitat és que estan controlats estretament per Haftar”.
Segons l’expert en la regió del think tank londinenc Chatham House, Ahmed Ahmed, l’interès de Haftar pel sud libi és “vital” per a la seva independència financera però va més enllà dels seus enormes jaciments de petroli i reserves d’aigua i entronca amb una estratègia d’influència regional i global. “Amb el control del Fezzan pràcticament consolidat, Haftar ara vol utilitzar el sud per expandir la influència a través de les fronteres líbies. El seu exèrcit ara té accés a gairebé totes les fronteres terrestres de Líbia, cosa que millora la seva capacitat per monitorar i gestionar els moviments transfronterers i reforça la seva influència en la dinàmica migratòria i de seguretat regional. Aquesta influència més gran serà beneficiosa per gestionar les relacions amb els governs europeus [i permetrà] millorar les relacions amb Egipte i col·laborar amb les juntes militars acabades d’establir al Sahel”.
Més enllà de teranyines polítiques, la realitat al terreny rima amb alleujament. Al mercat d’animals de Murzuq, l’ancià Ueddei ven llet de camell assegut en una cadira mig trencada i es refugia del sol inclement a l’ombra d’un arbre escarransit. Per ell, Haftar ha estat una benedicció. “Hi ha hagut caos i guerra molts anys, des que el general Haftar dona suport al sud els gihadistes se n’han anat, els traficants il·legals s’amaguen més i hi ha seguretat i electricitat a les cases. Els tubus som lleials als tubus, però ni en temps de Gaddafi havíem tingut ni de bon tros un suport així”.
