Al seu congrés estatal de començament de juliol, el PP ha decidit adoptar com una de les seves referències internacionals la figura del primer ministre portuguès, Luís Montenegro, que hi va ser present i va fer un discurs. No obstant això, crec que els populars encara no han entès bé quin és l’envergadura política d’aquest home. Com tantes vegades passa, la lectura que s’ha fet de Portugal és superficial i precipitada. Cal explicar aquí la veritable història de l’arribada al poder de Montenegro, líder actual del PSD ( Partit Social Demòcrata , que en realitat és de centredreta).
L’octubre del 2020, hi va haver eleccions autonòmiques a les illes Açores: van guanyar els socialistes, però sense majoria absoluta, i el PSD insular es va entendre amb dos partits conservadors; va firmar, a més, acords parlamentaris amb els liberals i, atenció, amb l’extrema dreta de Chega (Prou). Va passar a les Açores la tardor del 2020 el que va passar a Andalusia després de les eleccions autonòmiques del desembre del 2018: van guanyar els socialistes, però el PP va governar en coalició amb Ciutadans i va establir així mateix un acord amb Vox. En aquell moment, el líder del PSD no era Montenegro, sinó Rui Rio. El pacte amb Chega a les illes va ser un torpede terrible en la seva navegació política. Rio va dir que l’acord havia estat cosa dels seus companys insulars, que allà Chega s’havia moderat, que si es moderava en termes nacionals potser hi podria haver acords, però que ell no pactaria amb Chega... En portuguès, d’això se’n diu “ ficar els peus per les mans”. Aquesta falta de claredat del PSD pel que fa a la dreta radical va ser una de les raons de la majoria absoluta dels socialistes en les eleccions anticipades del gener del 2022.
Montenegro va succeir Rio en el lideratge del PSD i va tenir clar l’error del seu company. Quan hi va tornar a haver eleccions a les Açores, el 4 de febrer del 2024, ell es va desplaçar a les illes i va acompanyar la vetllada electoral amb el president regional, José Manuel Bolieiro. Va guanyar el PSD, integrat en la coalició Aliança Democràtica (AD), sense majoria absoluta, però no hi va haver cap mena d’acord amb Chega. Se celebrarien unes generals anticipades ben aviat, el març del 2024, i Montenegro va fer una promesa solemne: només governaria si guanyava i no faria acords amb Chega.
En el fons, es tractava d’una mateixa promesa: res de Chega, i molt menys per arribar al poder després de perdre els comicis. La gent no s’ho va acabar de creure: el PSD, en el seu format AD, va guanyar aquelles eleccions per molt poc, uns 50.000 vots, i la nit electoral, després del discurs de victòria de Montenegro, la primera pregunta dels periodistes va ser sobre si es mantenia la seva posició sobre Chega: “Naturalment compliré la meva paraula. No em faria mai a mi mateix, al meu partit i a la democràcia portuguesa una maldat tan gran com seria incomplir compromisos que vaig assumir de manera tan clara”, va contestar Montenegro. I ho va complir, passant-ho malament durant un any de govern minoritari molt incert. Per tant, Montenegro va obtenir el diploma de garantia contra Chega amb molt d’esforç i, avui, pels portuguesos és fiable en aquest aspecte, encara que pacti amb l’extrema dreta algunes lleis, com les que es relacionen amb la immigració, un tema en què hi ha una àmplia inquietud social a Europa.
El líder del PP hauria de plantejar una solució seriosa per a la qüestió de la plurinacionalitat espanyola
Feijóo té aquest diploma de garantia respecte a Vox? N’hi haurà prou de dir que governarà en solitari? Sembla molt poc. Però hi ha una altra cosa de Montenegro que el PP no acaba d’entendre: en el seu discurs al congrés de Madrid, el polític lusità va afirmar que ells eren “els veritables defensors de l’Estat de benestar”. A Portugal, aquesta qüestió de l’Estat social ha provocat grans tensions polítiques: és una de les línies divisòries del país. L’esquerra funciona com una defensora acèrrima del paper de l’Estat en la societat; la dreta tendeix a relativitzar-lo. És una discussió que té mig segle; ve dels temps de la revolució dels clavells, quan gairebé tot es va nacionalitzar (bancs, companyies d’assegurances, diaris...). Dient que és el veritable defensor de l’Estat de benestar, Montenegro es presenta com un centrista miraculós, capaç de compaginar el creixement i la riquesa, associats a la iniciativa privada, amb generoses dotacions per als serveis públics, sense augmentar els impostos.
I la veritat és que, durant el seu temps de govern, s’han aconseguit acords importants amb amplis sectors dels treballadors de l’Estat, com els professors, i s’han incrementat les pensions de jubilació. Montenegro ha conjurat el fantasma de Passos Coelho, el líder del PSD que va retallar sense pietat els salaris dels funcionaris i les pensions en els temps del rescat financer.
Lee tambiénIntel·ligència artificial i estupidesa natural
Per equiparar-se a Montenegro, Feijóo hauria de ser més ambiciós i, per exemple, plantejar una solució seriosa i dialogant per a la qüestió de la plurinacionalitat espanyola. Aquest és un dels grans problemes d’Espanya, com el del paper de l’ Estat a Portugal. El dia que Feijóo pugui dir que els del PP són els veritables defensors de les nacionalitats hispàniques sense que ens posem a riure tots plegats, aquell dia podrà comparar-se amb Montenegro. També aquell dia s’haurà trobat la kriptonita per anul·lar d’una vegada el candidat a superhome Pedro Sánchez. Mentre sigui clar que el PP està implicat en un projecte d’involució de la realitat espanyola dels últims anys, que aquests són els seus sentiments i la seva intenció, Sánchez –o el que Sánchez representa– continuarà dret a l’ arena hispànica.