Hi ha algunes regles no escrites al mercat dels vots a Espanya que no hem d’oblidar. La primera és que el PP es manté sobre el 30% pel suport sòlid dels més grans, que perceben aquesta formació com la continuïtat de la dreta que va passar de la dictadura a la democràcia entre l’extinta UCD, AP fins aquell PP Majestic de dreta plural del 1996. És la seva vella cultura política que els dona estabilitat i ancoratge. I per això no es mouran, fidels en el vot, passi el que passi, amb independència de les penes amb què els populars empaten mediàticament aquests dies amb el PSOE. Pregunteu-ho a aquests grans i ho entendreu, perquè això de Vox a l’espai de la dreta és una altra cosa i ens porta a altres coordenades psicològiques i generacionals més enllà que sigui una dreta extrema.
La reivindicació de Vox, fins i tot sobre el franquisme i falsament de la transició, és exclusivament utilitarista. Els serveix estratègicament per invertir l’ordre ètic i moral del debat, de la mateixa manera que Javier Milei defensa la dictadura militar a l’Argentina i aviat veurem José Antonio Kast defensar a Xile el llegat d’ Augusto Pinochet per arribar al Palau de la Moneda. No és per la història, o per la història familiar dels seus dirigents, ni per l’any màgic d’Adolfo Suárez que dona pas a l’eleccions democràtiques del 1977 i a la Constitució del 1978 o per la memòria, així, en abstracte. Gens ni mica. S’afegeixen a un fenomen estratègic del món d’avui en què la geografia s’ha estret: la inversió de l’ordre ètic i moral, que és a la base de la victòria del noi de Queens, Donald Trump, i serà a la de Marine Le Pen a França. Una inversió que explica aquest món tan inestable de futur terror en què ja estem. Una inversió de l’ordre ètic i moral que, de sobte,
ja no és un defecte, sinó una impugnació, una rebel·lia, sovint retòrica, per conquerir el poder. Un “assaltar el cel” des de l’autoritarisme.
El nou electorat vol votar “un estabilitzador”; la pregunta és: qui ho serà?
D’això va el tema de Vox al Consell de Ministres. En aquest partit no hi ha els més vells, que sí que van viure el postfranquisme durant la joventut. Aquests són al PP i aquesta és la gran fortalesa que té el vell partit fundat pel ministre d’ Informació, Manuel Fraga, amb una gran estructura territorial que els permet continuar sent el partit alfa en la connexió amb els poders reals, tant de l’ Estat com els econòmics. Però la seva pedra mestra és una altra: la dreta plural que van ser i que els permetrà diferenciar-se de Vox i buscar el vot en família unint generacions.
El PP d’Alberto Núñez Feijóo és a la mateixa situació tècnica que Pedro Sánchez amb Podem el 2014, no resolta fins al canvi d’estratègia que li va donar la presidència el 2018. Com es pot afrontar la seva relació amb un electorat nou que no va viure aquella cultura política? Un exercici tècnic: l’electorat de Vox, líders en intenció de vot fins als 45 anys, no és de manera nostàlgicament franquista, sinó estratègicament franquista, de la mateixa manera que Aliança Catalana no és nostàlgicament independentista, sinó estratègicament. El PP català i Junts ho pateixen en totes direccions, com es va veure a l’últim baròmetre del CEO.
Alberto Núñez Feijóo iSantiago Abascalen una imatge del 2024
I de fet, els conceptes abstractes del vell consens liberal, com ara el racisme o la memòria democràtica, no serveixen a aquests electorats per canalitzar el seu malestar. Dir que aquest votant és racista en abstracte és un greu error polític. Aquest electorat no és ultradretà, perquè els EUA tampoc ho són per la victòria de Trump, ni França ho serà per la de Le Pen. Aquestes abstraccions tan habituals a la televisió són gasolina per al malestar. El nou electorat ens remet a altres problemes més profunds. A saber, el de qui decideix, en democràcia, quins col·lectius són vulnerables i quins no; el de la lluita horitzontal de classes –col·lectius vulnerables contra altres col·lectius vulnerables–; el de qui és capaç d’oferir estabilitat, i el de qui és capaç d’anomenar l’innominable. Torre Pacheco, incendi polític i ferida social, remet a aquestes preguntes bàsiques, com el 2014 el barri Gamonal a Burgos. La corrupció també. La inversió ètica s’explica per l’estat de guerra obert, permanent i global per tot i per la percepció troncal a la societat que les elits liberals no garanteixen el seu lloc al món.
Això de Vox i el PP és també cosa
del PSOE. El nou electorat vol votar “un estabilitzador”. I la pregunta és: qui ho serà?