La batalla entre els favorits de la cursa es posposa camí de Carcassona, ciutat monumental on perfectament podria haver-se inventat el terme souvenir , ja que al llarg de tot el nucli antic s’estenen botigues que donen l’oportunitat de recordar la visita d’innombrables formes diferents. No hi ha terreny en aquesta 15a etapa perquè Jonas Vingegaard pressioni Tadej Pogacar. Tampoc no sembla el dia ideal perquè el voraç eslovè busqui el seu cinquè triomf en aquesta edició. Un port de segona categoria, a més de 50 quilòmetres de la meta, i dos de tercera, no allotgen el pedigrí necessari per al líder del Tour, que a hores d’ara hi ha qui assegura que guanya quan ell vol.
Qui va dir el que per a molts va ser una fanfarronada va ser Tim Wellens (34 anys), líder del Lotto durant anys, reconvertit fa tres temporades en gregari a l’ EAU. Aquest campió nacional belga aquest any ha sabut treure protagonisme a la seva nova condició amb declaracions altisonants, però sent l’escuder de Pogacar durant dia i nit és difícil brillar. Ell va ser qui va robar el mallot de la muntanya a l’eslovè a la tercera etapa per evitar que perdés temps al podi després de cada etapa i poder així anar-se’n abans a l’hotel. Però el noi dels encàrrecs va ser en una altra vida un corredor guanyador. Fins ahir ja sabia el que era guanyar al Giro d’Itàlia i la Vuelta a Espanya. I això no s’oblida. Per això, al seu dia lliure, el que Pogacar va concedir al seu guardaespatlles camí de Carcassona, va lliurar un nou souvenir al seu cap i als seus companys en forma de victòria. Una combinació de força i intel·ligència tàctica li van permetre unir-se a aquest selecte club de corredors que han aconseguit vèncer a les tres grans.
Va començar el dia amb el peu esquerre Wellens, que ve d’una nissaga de ciclistes. De fet, el seu oncle va arribar a guanyar dues etapes al Tour als anys setanta. A l’avituallament, quan ja formava part de l’escapada del dia, no va ser destre per recollir ni beguda ni la bossa amb menjar. Una ensopegada que no li va impedir ser al tall bo, quan Michael Storer es va entossudir a marxar del grup en què hi havia també Campenaerts i Simmons, tots ells rodadors excepcionals.
Carlos Rodríguez ascendeix un lloc i ja és novè després d’estar altre cop a l’escapada del dia
Just darrere d’aquell grup principal, Carlos Rodríguez intentava tornar a connectar-hi després d’haver-se quedat a les primeres rampes del Pas du Sant, port més dur del dia. El de Sabiñánigo és el principal motiu d’alegria del ciclisme espanyol, orfe de corredors que aspirin al podi aquest any. Com en dies anteriors, Carlos Rodríguez va lluitar contra tot i contra tots i va tornar a trobar la fuga bona.
L’empenta de l’espanyol va fer que el grup de vuit corredors tornés a reunir-se. També hi eren Barguil, Lutsenko i Vlàssov. I quan pujaven les últimes rampes del Pas du Sant, a 44 quilòmetres de la meta, i els esforços convidaven un descens refrescant, Wellens va llançar un atac furiós. El belga havia estat fins aquell moment un convidat de pedra a la fuga. S’havia negat a col·laborar amb l’excusa una mica prosaica de pertànyer a l’equip del líder. Va estalviar les forces que els altres van gastar. I malgrat que Warren Barguil, primer, i Quinn Simmons (aquest noi comença a merèixer un triomf), després, es van esprémer, el ritme de Wellens destil·lava olor de victòria. Així que va obrir un buit de 20 segons, i davant un terreny favorable, el triomf era al seu sarró. I així va ser. A la meta va arribar amb 1m27s d’avantatge sobre un grup de més de 15 ciclistes.
Entre ells hi havia Carlos Rodríguez, que no va deixar de treballar per obrir el forat més gran possible i amb això sobrepassar Ben Healy a la classificació general. Al final va aconseguir avantatjar en 5m40s l’ escamot i ja és novè, però encara lluny dels llocs de privilegi.
Wellens s’uneix al selecte club de ciclistes que han guanyat al Giro, la Vuelta i el Tour
Wellens va demostrar que és molt més que només l’aiguader de Pogacar. “Estic molt content per en Tim –va elogiar Pogacar després de l’etapa–, treballa tan dur perquè conservem el mallot groc, també m’ha ajudat a les clàssiques, se sacrifica amb mi els mesos de preparació. Estic tan content com si hagués guanyat jo mateix”, va dir el campió del món. “Esclar que hi ha vida després de Pogacar –va concedir Matxín, director de l’ EAU–. A l’equip tenim un pla clar per donar suport al nostre líder, però veure guanyar Tim Wellens és una alegria immensa. Que aconsegueixi estrenar-se al Tour, en la seva victòria professional número 40, al campió, és una cosa molt important per a ell i per a l’equip”. De les 15 etapes que s’han disputat fins ara, l’ EAU n’ha guanyat cinc. Una tercera part. Un domini absolut.
