A la punta del vell espigó
Jo era un adolescent i ella una nena. Estius a les platges de Torreblanca ( Castelló): un eixam de xavals que juguen. Vicen era la nena negreta, jo el flac de les ulleres. La Vicen m’explica avui que em recorda solitari i amb un llibre a les mans. I em diu que ella de vegades s’apartava també tota sola a la punta del vell espigó... Em confessa avui aquestes solituds seves: “Mirava el mar i em jurava: ‘ Recordaré aquest moment sempre!’”. I se’n recorda. Semblaria que els nens sempre estan enredant i resulta que alguns de vegades estan molt sols. I de grans no se n’obliden. La negreta i el de les ulleres parlen avui aquí per no oblidar i per ser una estona aquells nens que no hem deixat de ser. Ens hem dit, l’un a l’altre: “Gràcies per continuar sent tu”. Recordaré aquest moment.
Afrodescendent?
Per part de pare sí. La mare és de Santiago de la Espada, un poble de Jaén.
I vostè?
Catalana de Barcelona. Criada pel Cisquet Guió Canyelles i Vicenta Valero, els meus padrins.
D’on era el seu pare africà?
De Malabo, capital de Guinea Equatorial, a l’illa Bioko.
Raça negra.
Mescla de l’ètnia bubi (illenca) i l’ètnia fang (continental), una cosa infreqüent.
I es va aparellar amb una noia de Jaén?
Cándido Ndongo Bokara, el pare, amb 18 anys va fer la mili a Saragossa com a paracaigudista. Caps de setmana, de permís, venia a Barcelona. On vivia la Iluminada.
Iluminada?
El seu nom de pila, si bé des de petita es fa dir Pepa: la que seria la meva mare. Als anys cinquanta treballava de sastressa a la camiseria Sema, a la plaça Sant Agustí.
Paracaigudista negre i sastressa blanca es van enamorar a Barcelona.
I van anar junts al poble de la Pepa, per a la petició de mà. Tots li tocaven la pell al Cándido, que somreia. I va ser torero.
Un torero negre!
Irradiava simpatia. Es van casar i es van instal·lar a Guinea: allà va néixer la meva germana gran, Àfrica. Però un dia van avisar el pare que els blancs corrien perill...
En què treballava el seu pare?
A l’administració pública. La mare, embarassada de mi. Van volar cap a Barcelona.
Vostè neix aquí... i la van criar “els padrins Cisquet i Vicenta”, em deia.
El meu pare es va alcoholitzar, el recordo arribar cridant... Els pares es van separar. El Cándido va marxar... I els meus padrins van ser el meu món. Parlo amb ells en català, i en castellà amb la meva mare.
La seva mare i els seus padrins, bé?
De joveneta, als 40, la Pepa va treballar a França, en una casa. Allà vivien la Vicenta i elCisquet com a refugiats republicans catalans: van fer una amistat eterna.
Què va saber del seu pare?
Va morir just quan podíem començar a parlar... La Pepa sí que viu, i diu unes coses...
Què diu, per exemple?
“Que sàpigues que el meu cos no soc jo”.
Contundent.
Com el iogui Paramahansa Yogananda diu en un llibre seu que llegeixo: “Si aprens a viure en el teu cos sense considerar que tu ets el cos, no patiràs tant”.
La seva mare ho diu més curtet.
La Pepa és la meva mestra! No crida mai.
Iluminada es diu ella, no ho oblidi... Què més ensenya aquest iogui?
Predica assolir un silenci interior que cap confusió externa no pugui pertorbar. Em sembla un objectiu desitjable...
I... com el porta, ara per ara?
Aplico el que vaig aprendre del padrí Cisquet, que repetia: “No parleu malament de la gent!”. Millor dir les coses amb amor.
Quin tipus de coses?
Les justes reivindicacions feministes, per exemple: estic aprenent a denunciar una opressió de generacions sense mirar per això amb recel els homes. Sense atacar: parlar amb alegria i amb amor!
Doncs això està molt bé i ho celebro.
L’arribada del meu fill Kiran (que significa “raig de llum”) ha estat un despertar: em mou a revisar els meus actes contínuament. Li diem Babou (“home gran”).
Tot això li serveix per a la seva feina?
He escrit la sèrie Mediadores , amb Diego Sabanés i Xavi Puerta, a punt de firmar amb una productora. I estic fent el curtmetratge Sopa de galets , amb Denise Duncan, i amb tots afrodescendents a l’equip: Babou Cham (50), Miquel Ripeu (50), Ton Vieira (26), Kathy i Yolanda Sey (31), Joel Cojal Mestre (21).
Per què ha pres aquesta decisió?
Als afrodescendents ens continueu veient com a immigrants! Per què? Encara etiquetem algú per la seva aparença? Ja n’hi ha prou! No veig negres a la tele, en sèries...
Vostè sí que ha treballat bastant en teatre, sèries, cinema...
Sí, fent de criada, de prostituta, d’immigrant, de cubana... Ser negra, vaja, m’ha obligat a fer... de negra. I ja n’hi ha prou! La meva professió no és ser negra!
L’entenc, té raó.
En sèries britàniques no passa: hi ha negres i blancs en la mateixa mesura. A Amar entiempos revueltos em donaven un paper...de serventa! El vaig rebutjar. I em veten.
Vetada? L’han castigada?
Sí: a la sèrie Las kelly s, sobre unes netejadores, vaig demanar ser una d’elles... i van preferir agafar una colombiana negra.
Vicen, sí que l’he vista a La Mesías ...
Quin gaudiment! Els Javis són una altra dimensió. I em van fer créixer. Miri, avui ja sé que el de debò important d’aquesta feina meva, i de la vida... és la trobada!
