En unes quantes setmanes, es van publicar aquestes petites però inquietants notícies: primera, el Marroc està “enutjat” i suggereix alguna mena de represàlia perquè el PP va convidar al seu últim congrés una representació del Polisario. Segona, els Estats Units estan emprenyats pels acords amb la tecnològica xinesa Huawei, perquè entén que pot tenir accés a informació sensible. Tercera, tenim la mala sort que el president dels Estats Units basa el més visible de la seva política exterior en els aranzels, que Trump considera “la paraula més bonica dels diccionaris” i parla d’ Espanya en un to bèl·lic que no se sentia des de finals del segle XIX. I quarta, gairebé tota la informació de més enllà de les nostres fronteres té un aire de diplomàtica censura o de brusca picabaralla. L’última, la de la nostra Unió Europea, que no considera d’interès general ni la llei d’ Amnistia ni l’actuació del Govern central en l’opa del BBVA sobre el Banc Sabadell.
Sànchez, en una cimera comunitària al juny
Poc versat en les tortuositats de la diplomàcia, confesso la meva sorpresa davant la quantitat d’informacions en la mateixa línia. Les recullo en aquesta columna, perquè ja sabem que en política no hi ha casualitats, i alguna cosa deu voler dir aquesta proliferació. I tinc la impressió que n’hi ha moltes altres a les quals no vam tenir accés els mitjans, però que hi són, perquè si hi ha algun escenari propici al secret, a l’obscurantisme, a l’ocultació, i, en conseqüència, a la proliferació d’espies, és l’àmbit de les relacions exteriors.
Què passa perquè Espanya estigui deixant de ser el paradís que mig Occident vol imitar?
Què és el que està passant perquè, a efectes informatius, Espanya estigui deixant de ser el paradís que mig Occident vol imitar? Sens dubte, la invasió turística demostra que Espanya no ha perdut un mil·ligram d’atractiu. Tampoc no sembla probable que algú hagi planificat una campanya de desprestigi. I la corrupció és un gran enemic públic, però no fins al punt de condicionar la relació diplomàtica.
Lee tambiénUna malaltia anomenada poder
Proposo quatre apunts com a tesi: 1) Que el nostre país no es mostra prou solidari en qüestions de defensa. 2) Que els Estats Units continuen passant factura per la sortida de l’ Iraq. 3) Que Trump és massa orgullós per acceptar les fantasmades de Pedro Sánchez. I 4) En general, el nostre Govern ha enviat massa signes de debilitat.