El paisatge de Sinjil, amb una primera línia de cases de pedra i cultius sobre el turó, per si sol hauria d’atreure qualsevol. Però el que avui destaca d’aquesta ciutat del centre de la Cisjordània ocupada és una tanca de sis metres d’alçària que, acabada d’instal·lar per Israel, brilla sota el sol de llevant.
Es podria intuir que la tanca, que té quatre capes de filferro de fulles i pues, envolta una presó d’alta seguretat. Ho senten molts dels seus vuit mil residents palestins, que veuen com la seva
casa principalment agrícola, i situada al costat de l’estratègica ruta 60 que uneix el nord i sud
de Cisjordània, ha quedat tancada i aïllada dels camps i de ciutats veïnes.
Denuncien que la tanca és una altra manera d’Israel per apoderar-se de terres palestines. Només per construir-la s’ha apropiat de 35.000 metres quadrats de Sinjil; travessa els terrenys d’una desena d’habitatges i en desconnecta 47 més del mateix poble.
Fuad Daud, palestinonord-americà de 55 anys, es considera “afortunat” que l’ exèrcit israelià li hagi permès conservar la contraporta de sortida cap a la carretera 60, només per a ús dels habitants de casa seva. En aquesta mínima concessió hi va intervenir l’ambaixada dels Estats Units, però va ser ell qui va haver de pagar i erigir el tros de la tanca corresponent al seu terreny.
A la part del darrere, els soldats hi han imposat un camí militar que ha robat espai als arbres fruiters. On abans hi havia les oliveres de la família –“algunes de més velles que jo”, diu en Fuad– o els ametllers del seu veí, les màquines israelianes han deixat terra arrasada. “El més trist és que han pres la terra –subratlla en Fuad, en un anglès que transmet els 29 anys que va viure a Texas. I la gent no té llibertat per anar on vulgui. És com ser en una gàbia. Despertar-se i veure això et treu energia. Et fa sentir presoner a la teva pròpia casa, a la teva pròpia terra”.
Israel justifica l’enorme reixat com una manera d’evitar el suposat llançament de pedres cap als vehicles que circulen per la ruta 60, un argument que no convenç en Fuad. “Hem viscut aquí tota la vida i no ha passat mai res tan gros per aixecar una tanca així”, defensa. El seu temor és que “en deu o quinze anys no veurem passar per la ruta cap vehicle amb matrícula palestina”.
“És com ser en una gàbia; et fa sentir presoner a la teva pròpia casa, a la teva pròpia terra”, diu Daud
L’afectació és evident en actes quotidians. En Fuad no pot anar fins al centre de Sinjil amb el cotxe, només hi pot anar a peu, i l’agafa entre vint i trenta minuts. El seu veí de l’altra banda de la carretera va passar d’anar caminant a comprar a haver d’anar amb taxi. I això si a l’ exèrcit israelià no se li acudeix tancar l’única entrada que ha deixat oberta i afectar el pas de l’única ambulància de la ciutat.
“De cinc ingressos, només un està habilitat, però té una barrera de metall que els soldats obren i tanquen segons els seus capricis”, denuncia l’alcalde, Moataz Tawafxa. De camí a una reunió fora de Sinjil, la furgoneta arriba fins a un dels accessos bloquejats des de l’inici de la invasió israeliana a Gaza, fa 21 mesos. El cap local la travessa per sota i espera a un altre transport.
Tawafxa assenyala que la
tanca i els bloquejos també aïllen “més de 800 hectàrees de
terres” i que “qualsevol ciutadà que intenta entrar-hi és arrestat o atacat per les forces d’ocupació israelianes i els colons”. “És
una estratègia per controlar les nostres terres amb armes, amb atacs terroristes als nostres
residents i camperols, cremant les seves cases i vehicles i amenaçant els que viuen a prop d’aquestes àrees”, sentencia.
Sinjil està acorralada per
tres assentaments i cinc posts d’avançada de colons radicals que l’11 de juliol van assassinar a cops i d’un tret dos joves
palestins, un amb ciutadania dels Estats Units. Aied Gafri
coneix bé aquesta violència, ja que viu als marges del turó.
Tot i que pateix atacs des d’abans de l’octubre del 2023 (incloent-hi un intent d’assassinat), ha estat testimoni d’un augment gairebé diari de les agressions. El 2 de juny l’ exèrcit israelià va matar un nen de 14 anys a les portes de casa seva. Fa poc els colons li van cremar diverses oliveres i després els soldats en van destruir d’altres amb excavadores. Davant seu, la casa del veí està carbonitzada per un atac recent de colons amb còctels molotov.
Aquest activista de drets humans, vinculat a organitzacions com la israeliana B’Tselem, explica que moltes de les cases de la zona han quedat buides o només estan habitades per un membre de cada família. És el seu cas, després de decidir protegir la seva dins de Sinjil. Mentre ell viu atent a les seves quatre càmeres de vigilància, entre els veïns han establert un sistema per alertar els moviments dels colons.
L’exèrcit va matar un nen de 14 anys a la porta de la casa de l’Aied i els colons li van cremar oliveres
“Si deixo casa meva dos o tres hores, els colons la poden destruir”, reclama l’Aied, que sosté que “els colons i l’ exèrcit ens volen expulsar, pretenen desplaçar-nos a curt termini per annexar Cisjordània”. Pel que fa a Sinjil, adverteix que l’ avanç israelià sobre aquestes terres té per objectiu unir els assentaments dels voltants.
“Per descomptat que vivim sota pressió – conclou l’Aied.
Però aquesta és la meva terra, és la terra del meu pare, què n’hauria de fer? És casa nostra i no la puc abandonar, ni els colons ni l’ocupació”.