Entre els nombrosos i estrambòtics peatges que es paguen per viure en aquesta ciutat (alguns només es revelen quan hi arribes, i ningú no te’n pot advertir prou), n’hi ha tres que qualsevol nou
resident a Nova York reconeixerà: l’abundància de rates a les voreres, la falta d’ascensors als edificis i el fet que aquests mateixos edificis (per l’antiguitat i la desídia dels propietaris) no tenen rentadores. Això explica les laundromats, les bugaderies comunitàries a cada cantonada.
Des del meu sisè pis, pujo i baixo fent malabars amb una muntanya de roba per rentar que sovint em va caient per les escales. Però, com passa amb cada travessia diabòlica, després del descens als inferns hi ha una recompensa. No m’explico per què (i saber la resposta desfaria el misteri), però a la bugaderia se m’hi han acudit les millors idees, hi he tingut llampecs i hi he fet aprenentatges que no hi ha en altres llocs, o als llocs de la ciutat dissenyats per a l’epifania, com els museus o les esglésies.
A la bugaderia el llenguatge és sinuós; la comunicació, críptica i soterrada
Aparentment, les bugaderies són un lloc de pas fosc, però hi ha una raó per la qual són una icona de la cultura popular dels
Estats Units (i enlloc no estan més ben retratades que als relats de Manual per a dones de fer feines, de Lucia Berlin, publicat per L’Altra Editorial i Alfaguara). Borratxos i rodamons s’hi refugien de la calor
a l’estiu. Dones de diferents edats, gairebé sempre hispanes, esperen que acabi el cicle de rentada. Els fills, asseguts en cadires de plàstic, queden hipnotitzats davant el canal del tarot, encès les vint-i-quatre hores.
Hi ha qui considera que les bugaderies de Nova York són part de la societat, però són el centre, el melic, el ventre incandescent d’aquesta ciutat. I al contrari de l’àgora, on els ciutadans grecs –els homes– tractaven de manera pública i explícita els temes que preocupaven la ciutat, a la bugaderia el llenguatge és sinuós, la comunicació críptica i soterrada, i no pots saber mai exactament què passa, però passa: s’està decidint alguna cosa. Els homeless hi dormen i els nens s’hi barallen mentre les mares fan la seva tasca, però la tasca no és la que sembla, i no té a veure amb detergent.
Mentre que la cultura oficial es debat a les assemblees polítiques i als diaris del país, una altra cultura neix i s’aprèn a les bugaderies, potser una que és més important: la convivència, més que el control
dels altres. Ningú no és un problema, els marginats no són un destorb, i les històries –els secrets– proliferen. En un lloc tan solitari com Nova York, en un país tan individualista com aquest, veure’m obligada a anar a la bugaderia ja no és un inconvenient, sinó una mena de miracle. Sovint una il·luminació.