Quan mor un escriptor, la seva obra passa per un període d’hibernació, una espècie de quarantena en què la durada depèn dels capritxosos follets de la posteritat. En el cas de Jesús Moncada, que va morir el juny del 2005, la quarantena ha durat vint anys. Així, mentre Anagrama acaba de recuperar en castellà dos dels seus llibres més celebrats, Club Editor anuncia una edició especial del clàssic Camí de sirga i la publicació d’una novel·la inconclusa titulada Dante, S.A. Sembla evident que el moment Moncada ha arribat.
Jesús Moncada era un jove de vint-i-pocs anys quan la seva Mequinensa natal va desaparèixer sota les aigües de l’embassament. L’escriptor lleonès Julio Llamazares, el poble del qual, Vegamián, jeu al fons d’un pantà construït per l’enginyer i novel·lista Juan Benet, ha explicat alguna vegada que, quan es van conèixer, Benet li va dir: “Tu ets escriptor gràcies a mi”. No li faltava raó a Benet, com no n’hi hauria faltat a l’enginyer del pantà de Mequinensa si l’hi hagués dit a Moncada. Que, sent molt jove, et desposseeixin brutalment del món on has crescut és una d’aquelles ferides profundes que et llancen als braços de la literatura i les seves irresistibles promeses de redempció (però tampoc no crec que calgui estar molt agraïts als que et van arrencar de les teves arrels i van aniquilar el passat de la teva família i els teus conveïns). En tot cas, Moncada no va poder evitar que la seva literatura ocupés el lloc de la memòria col·lectiva. Gràcies a ell, aquella vella Mequinensa desapareguda a cop de pantans continua existint seixanta anys després.
Mequinensa és (ho sabem) al cor de la Franja, aquella bufanda de terreny que recorre les tres províncies aragoneses enribetant Catalunya, aquell pont ocre i verd que enllaça el Pirineu amb el Matarranya, aquella terra de pas que canvia de nom segons des d’on miris: Franja Oriental, Franja de Ponent. Escassament poblada, la Franja ha estat, però, bressol de gran nombre de bons escriptors. Què ho fa? La fecunditat literària és particularment vistosa a Saidí, un poble de menys de dos mil habitants on van néixer els periodistes Joaquim Ibarz i Mario Sasot, el catedràtic de Literatura Guillermo Serés, els escriptors en català Mercè Ibarz i Francesc Serés... Saidí, el poble lletraferit .
Serés, després de llegir Cela i Delibes, es va trobar amb Moncada, que li parlava dels seus mateixos paisatges
Francesc Serés ha explicat el que va suposar per a ell el descobriment de la literatura de Moncada. Després d’haver conegut la representació que del món rural feien autors com Cela o Delibes, es va trobar amb un autor que li parlava dels seus mateixos paisatges, descrits a més amb les seves mateixes paraules. De Serés, que l’any passat va publicar l’excel·lent El món interior, n’acabo de llegir La pell de la frontera. Si Moncada reconstrueix amb els seus llibres la memòria d’un ahir esvaït, Serés està atent a les transformacions que es produeixen en la societat: a l’actualitat, per tant.
D’un realisme gairebé documental, les històries de La pell de la frontera se centren en el fenomen de l’emigració al medi rural i parlen d’immigrants africans que viuen de la collita quan hi ha collita i de la caritat quan no n’hi ha, que estan disposats a treballar a canvi del menjar, que dormen entre les ruïnes de vells pallers de tova sense les mínimes condicions de salubritat, que recorren als veïns perquè els ajudin a regularitzar la seva situació.
Lee tambiénRetrofuturisme
Entre aquelles històries, carregades d’una humanitat elemental, gairebé bíblica, hi ha la d’un algerià que, encara que fa molts anys que viu a Espanya, s’ha acabat resignant a no obtenir el permís de residència perquè té antecedents penals al seu país, on alguna vegada va ser detingut per emborratxar-se. Quina humorada del destí: no poder legalitzar la seva situació a Espanya per haver comès fora d’Espanya un delicte que a Espanya no ho és. Es poden ajuntar més disbarats?
Escrites fa més de dotze anys, aquelles històries parlen d’un món on encara no hi havia la ultradreta de Vox i Aliança Catalana. Els aldarulls racistes de fa uns dies a Torre Pacheco i, més a prop d’aquí, l’incendi provocat de l’oratori musulmà de Piera prefiguren un panorama ombrívol per als anys vinents. L’únic consol és que, de moment, les crides a la “caça del moro” només aconsegueixen mobilitzar unes quantes dotzenes d’energúmens, que farien bé de quedar-se a casa.