Han passat més de quaranta anys i tot continua igual entre Israel i Palestina. Un reeixit muntatge teatral londinenc, que ja ha arribat a Barcelona, recupera la polèmica que el 1983 va posar en el punt de mira l’escriptor britànic Roald Dahl, quan va escriure un article en què denunciava la matança de civils libanesos als bombardejos israelians sobre Beirut durant la guerra del Líban del 1982.
El setge israelià a Gaza, que ja suma 60.000 civils morts, ha estimulat l’interès del públic per aquesta obra teatral i per la figura de Dahl, que ja llavors va denunciar els bombardejos sobre hospitals libanesos; una cosa que no ha canviat en vista dels atacs d’Israel a la franja contra escoles, centres sanitaris, punts de repartiment de menjar o combois humanitaris.
Dahl va denunciar les matances israelianes a Beirut i va ser acusat d’“antisemita”, tot i que ell va aclarir que era “antiisraelià”
Estrenada el setembre passat a Londres, Giant és la sensació de la temporada i a l’abril es va emportar tres dels prestigiosos premis Laurence Olivier, incloent-hi el de millor obra nova i el de millor actor per al popular John Lithgow, que interpreta Dahl. La primera adaptació de l’obra es fa a Barcelona i en català – Gegant – gràcies a l’interès del director del teatre Romea, Josep Maria Pou, que també es posa al paper de l’escriptor gal·lès, reconegut especialment pels seus contes i novel·les infantils, amb títols com Charlie i la fàbrica de xocolata o Matilda.
La idea és del director anglès Mark Rosenblatt, que va acabar per escriure ell mateix el text després d’oferir-lo a diversos dramaturgs que van rebutjar la patata calenta d’un tema tan delicat. Una reunió fictícia a casa de Dahl serveix a Rosenblatt per mostrar tant la posició de l’autor contra Israel, com les pressions que va rebre per mitjà dels seus editors perquè es retractés i demanés perdó, cosa que no passaria mai.
El controvertit article de Dahl és una ressenya publicada a la revista britànica Literary Review sobre God cried ( Déu va plorar), un llibre fotogràfic amb textos del corresponsal australià Tony Clifton i les crues imatges de les víctimes de les bombes israelianes de la fotoperiodista francesa Catherine Leroy.
L’autor, que havia estat pilot de combat de la RAF a la Segona Guerra Mundial, va començar l’article recordant que, quan el 1941 sobrevolava Palestina mentre a Alemanya “es construïen les cambres de gas i començava la matança dels
jueus”, pensava com de mal “li feia el cor pels homes, dones i nens jueus, i odiàvem els alemanys”. Per continuar comparant aquells fets amb els de la “matança” del 1982 al Líban a càrrec d’Israel. “Ens feia mal el cor pels homes, dones i nens libanesos i palestins, i tots vam començar a odiar els israelians”, va escriure Dahl. “Mai abans en la història de la humanitat una raça havia passat tan ràpidament de ser víctimes compadides a assassins bàrbars. Mai abans una raça no havia generat tanta compassió a tot el món i després, en el lapse d’una vida, havia aconseguit convertir aquella compassió en odi i repulsió”, va afegir l’escriptor.
Les seves paraules van provocar les crítiques del món jueu i els seus editors –especialment el nord-americà– van intentar forçar-lo a demanar disculpes, al·legant que s’exposava a la retirada de les seves obres de llibreries i biblioteques. Dahl no va demanar mai perdó, però
va aclarir que no era “antisemita”, sinó “anti-
israelià”. No obstant això, va exhortar els jueus del món a condemnar les matances d’Israel. Ho va exigir també, sense èxit, al seu editor anglès, Tom Maschler, que era jueu i prestigiós director de l’editorial Jonathan Cape, a qui Dahl titllava de “submís”, com es reflecteix a l’obra.
El muntatge evidencia el caràcter provocador de l’escriptor. I també la seva ambigüitat sobre aquesta polèmica, per la qual seria preguntat en moltes de les entrevistes que va oferir fins a la seva mort el 1990, als 74 anys. A New Statesman va dir: “Hi ha un tret en el caràcter
jueu que provoca animositat, potser és una mena de falta de generositat cap als no jueus”. I només vuit mesos abans de morir, tampoc no va intentar arreglar res a The Independent : “Certament, soc antiisraelià i m’he tornat antisemita en la mesura que hi ha persones jueves en països com Anglaterra que donen suport fermament al sionisme”.
Després d’una de les funcions del Romea, Pou, que ha vist ja dues vegades l’obra al West End, explica a La Vanguardia que a Barcelona encara no s’ha donat el cas que un espectador abandoni indignat la sala, com ha passat a Londres. Pou diu que un denominador comú dels qui se li acosten al final de l’espectacle és per agrair-li que hagi portat aquesta obra, enmig de la urgent i dramàtica situació a Gaza.
Trenta anys després de la mort de Dahl, els seus hereus van acabar demanant perdó per aquella ressenya a Literary Review , malgrat la clara posició de l’escriptor. “La família Dahl i Roald Dahl Story Company es disculpen profundament pel dolor durador i comprensible causat per algunes de les declaracions de Roald Dahl”, es llegia en un comunicat al web oficial el 2020. “Aquells comentaris amb prejudicis ens resulten incomprensibles i contrasten marcadament amb l’home que vam conèixer i amb els valors que subjauen en les històries de Roald Dahl, que han influït positivament en joves de generacions anteriors”, concloïa.
