El dejuni i la gràcia divina de Cata Coll

Corria el minut 94 i no quedava res de partit. Però Alemanya tenia la pilota a prop de l’àrea d’ Espanya i l’àrbitra no podia aturar aquell atac prometedor. El marcador no s’havia mogut. Klara Bühl va xutar i el xut es va enverinar amb un toc d’ Olga Carmona. Va agafar altura, va fer voltes com una baldufa i anava cap a la xarxa. Allò tenia pitjor pinta que rebre una granada; hauria estat un absurd final en un partit en què Espanya havia merescut més.

La intuïció de Cata Coll la va fer retrocedir i va treure les dues mans amb el cos ja dins de la porteria. Però Espanya no podia respirar tranquil·la. El rebuig li va caure a Wamser: pilota botant a la cama dreta. Sense marca. I amb la portera del Barça vençuda a la xarxa. Però Coll no és només intuïció, és un nervi, es va incorporar i es va llançar contra l’alemanya, que va rematar al cos. Córner. Espanya ho va celebrar com una victòria. Arribava la pròrroga.

Aquella acció va passar a un segon pla pel que va passar després: aquell xut d’ Aitana Bonmatí, altre cop decisiva, que va sorprendre Ann-Katrin Berger i que va suposar el pas a la final (0-1). Però tot va començar a les mans de Coll.

Que Espanya sigui a la final també és gràcies a la mallorquina, com va passar en l’inoblidable Mundial d’ Austràlia i Nova Zelanda en què, per una sèrie de circumstàncies (estava de vacances a Màlaga amb les seves amigues quan la van convocar), van fer que aconseguís la titularitat en lloc de Misa Rodríguez al quart partit. I la seva gràcia divina va acompanyar el títol mundial.

La vida de Cata Coll no ha estat un camí de roses. Ni tampoc en aquesta Eurocopa. Si tot just aterrar al Barça va patir una lesió de lligament encreuat i va estar tretze mesos de baixa, a Suïssa va patir una amigdalitis que va fer que es perdés la fase de grups. No sona tan greu, però la mateixa Cata Coll ha revelat en les nombroses entrevistes com ho va passar de malament: “Ni menjava ni bevia durant set dies. Em sentia sola perquè no podia sortir de l’habitació, no volia encomanar ningú. Van ser dies fotuts. El futbol va passar a un segon pla. Volia tornar a somriure perquè no podien ni fer-me bromes”.

Coll va reaparèixer als quarts contra Suïssa i va deixar la porteria a zero. Igual que contra Alemanya, després d’aquell dejuni forçat que no va fer que li minvessin les forces i que li va fer veure l’altra cara d’aquest esport, a què també va mostrar empatia. “Li vaig dir (a Adriana Nanclares, la portera que la va substituir) que confiés en ella, que jugués al que sap”, va ­recalcar.

La portera del Barça, valenta fora dels pals, va ser central fins als 12 anys. Però jugava tant per terra –era com Carles Puyol, sempre recorda– que li van suggerir ser portera. I es va posar els guants, encara que el seu pare s’hi negués. “Soc tossuda”, recorda.

Aquella tossuderia és marca de la casa. I no caduca. Li agrada a Coll transitar per la corda fluixa, com una acció del partit en què va sortir de l’àrea, va controlar amb el pit i va trigar a fer la passada mentre les jugadores alemanyes se li llançaven a sobre. Ella és així, fins i tot ha provat el famós escorpí de René Higuita en algun entrenament.

No en va tenir prou Coll amb la doble intervenció abans de la pròrroga, perquè en el minut 118, just quan Anglaterra doblegava Itàlia a l’altra semifinal un dia abans, volava per dilapidar les opcions alemanyes. A la mallorquina li agrada fer migdiades en pijama. Avui es pot permetre el luxe. Se l’ha guanyat a pols.