La selecció espanyola masculina de waterpolo es juga avui l’or mundial contra Hongria ( Teledeporte, 15.35 h). Seria el quart de la seva història després dels que va aconseguir el 1998, el 2001 i el 2022. Amb tot just 19 anys, Unai Aguirre (Barcelona, 2002) va defensar la porteria a la màgica final de Budapest. I hi continua sent, salvant gols amb Edu Lorrio, clau a les semifinals contra Grècia, en què va parar dos penals i va mantenir viu l’equip. Ha madurat i és un altre. Menys impulsiu, més zen. Preparat per oferir un comiat d’or al seu capità, Felipe Perrone.
Felipe Perrone
Tots firmaríem retirar-nos així: només ho poden aconseguir llegendes com Zidane o ell”
Com va matar l’adrenalina després de les semifinals?
És qüestió de controlar l’emoció. El cos et demana alliberar-te i cridar, però aquest sentiment és contraproduent. Cal tenir la ment tranquil·la i gaudir de la victòria, però pensar ràpidament en la final.
En la primera fase ja van guanyar Hongria amb una remuntada. Aquest partit és una referència?
Esperem jugar més bé. La final serà diferent. Tots dos hem estat recentment campions del món i la majoria dels jugadors saben com es juguen aquests partits. Cal centrar-se en cada jugada, a anar minut a minut i deixar de banda pensaments com ‘ja ho tinc’ o ‘està perdut’. Cal ser un martell piló, i ser fidels a l’estil.
Parla d’anar jugada a jugada i no deixar-se dur, però vostè creia, quan faltaven quatre segons, que empatarien contra Grècia?
El jugador grec s’equivoca, el va superar la pressió, i Felipe Perrone va recollir la pilota i la va donar a Munarriz. Quan el vaig veure ben posicionat, vaig pensar que era factible. No seria estranyíssim.
Per què Hongria sempre és el rival més fort?
Són els més condecorats de la història, una tradició, i sempre són forts. Els coneixem bé i aquest any a l’Atlètic Barceloneta n’hem tingut dos jugadors. Miguel de Toro juga al Ferencvaros. Sabem que guanyarà qui estigui més bé en els duels individuals.
Vostè va arribar a l’equip als Jocs de Tòquio. Abans, des del 2018, Espanya es va habituar a jugar finals. Quin mèrit donen a continuar tant de temps a l’elit?
No és gens fàcil, però s’ha creat un grup unit que ha anat guanyant nous jugadors, com ara Bernat Sanahuja, Unai Biel, Biel Gomila, jo... I s’ha mantingut el nivell.
Ja va ser campió mundial el 2022. En què ha canviat?
Això va tenir molt mèrit. Jo era una criatura [19 anys]. Amb el meu caràcter i la meva passió vaig clavar un cop sobre la taula. Era un inconscient, una cabra boja que no sentia la pressió ni la derrota. Passar de quarts ja era un èxit. Però en aquest procés veus què és la derrota, t’adones de la pressió que tenim o que cadascú es posa... Això m’agrada, m’estimo més jugar sabent què he de demostrar que jugar a veure-les venir. És molt difícil arribar al cim i continuar demostrant. És talent, no pas casualitat. Tot això diu molt de la meva personalitat. Controlo més bé les emocions.
L’últim partit a la carrera de Felipe Perrone serà una final mundial. Com estava ell després de la victòria contra Grècia?
Fèiem broma, li dèiem que tots firmaríem retirar-nos així. Només està a l’abast de les llegendes, com ara Zidane. Estava i estem molt contents. Li vaig dir que, si jugués pel cinquè lloc, potser es posaria a plorar, però és una final i només pot pensar a guanyar-la, no que serà l’últim partit.
En què l’ha ajudat Perrone?
Sempre he estat una cabra boja, però em va parar els peus. Em va deixar volar, i em va advertir quan tocava. És una llegenda més enllà que sigui el meu amic. Hi ha companys que acaben sent amics. Vam viure un gran moment a les semifinals i tenim ganes de jugar la final i acomiadar-lo com es mereix.
La final serà gairebé a les 22 hores de Singapur. Com es poden afrontar els nervis un dia així?
Cal mesurar bé els temps de concentració i activació, intentar estar tranquil i no donar voltes al cap. L’experiència compta més que el joc. Cal saber quan cal posar-se en mode guerrer.
Va parar dos penals a les semifinals. Quina és la seva estratègia?
Depèn. Contra Grècia els dos porters vam estar molt encertats. Aquell dia em sentia inspirat i àgil, de manera que als dos primers llançaments contra jugadors experimentats vaig triar un costat. Després, en van arribar d’altres de més lents i menys acostumats, de manera que vaig decidir aguantar. I va sortir bé.