Sembla un partit de futbol. L’escàndol de Montoro ha estat la jugada que ha empatat un partit que Feijóo anava guanyant. Ara s’espera un contraatac dels populars amb algun informe de l’ UCO. Si no n’hi ha, l’afició s’emociona amb els titulars que celebren la feblesa de l’equip de govern, se sorprenen amb els estranys companys de gespa que s’estan intentant i poden treure a Sánchez el lideratge de la Champions. A les portes dels estadis, els cronistes expliquen puntuals el canviant “minut i resultat”.
El joc és tan discutible, que cal demanar el VAR a cada pas. Al terreny de joc, dos grans entrenadors miren el rellotge. Feijóo, per demanar el xiulet final, ara que el vent bufa a favor seu. Sánchez, per implorar temps per donar una oportunitat al miracle de la salvació. I, com al Bernabéu, quan l’àrbitre no veu una falta de l’adversari, la graderia es posa a cridar “corrupció, corrupció”.
Sembla la retransmissió d’un partit de futbol, és cert. Però és la pitjor crisi política que ha viscut aquest país
des de la moció de censura amb què Pedro Sánchez va tombar Mariano Rajoy. I no parlo de les dificultats
de governar, que són les pròpies d’una coalició. Tampoc no parlo de l’in-
cert futur de la legislatura, perquè
no tinc dots profètics. Parlo del nou abast d’una corrupció que ja no és
de persones o de partits concrets.
Som probablement davant el que denuncia Podem, per boca del portaveu Pablo Fernández, amb pertinent diagnòstic crític, arriscat avís a la societat i aprofitat sentit de l’oportunitat: és la corrupció del sistema bipartidista. Podem suavitzar aquestes paraules: els escàndols que estem vivint perjudiquen el bipartidisme, però només en la mesura que afecten els dos partits de govern. Poc importa, en aquest sentit, que sigui indecent llançar sobre Núñez Feijóo el deshonor de Montoro, les seves tècniques de sembrar el terror fiscal, les amenaces i xantatges, els privilegis que va atorgar a autèntics evasors fiscals mentre segava
literalment la petita vida econòmica
a milers de professionals i deixava
que el Tribunal Econòmic Administratiu es limités a copiar les actes d’inspecció.
Montoro alCongrésel 2017
Poc importa que el PSOE necessiti vitalment aquest empat, encara que sigui per desallotjar de les portades les gestes dels seus dos últims secretaris d’ organització. I poc importa el disbarat de situar Sánchez com a cap d’una banda criminal o, en l’altre bàndol, la demagògia de la “venda del Butlletí Oficial de l’Estat ” que tots els ministres i ministres repeteixen amb disciplina de papagais. Ho repeteixen perquè cal convèncer el país que la corrupció és de l’altre.
Quin error, quin immens error! Es continua fent de l’“i tu més” l’únic i infortunat mecanisme d’atac i defensa. I, com més es repeteix, més es perjudica la democràcia, perquè es transmet al ciutadà votant i sobirà que tots són iguals, que tots roben, que tots saquegen els nostres impostos o que vam fer una democràcia que gestionen uns pocavergonyes per a lucres inconfessables, per enriquir-se a ells i els seus amics i, a sobre, culpabilitzar sense matisos ni excepcions la trama patronal, de què ja parlen com a “empreses corruptores”.
“Les empreses, va dir també Pablo Fernández (Podem), compren els polítics del PP i del PSOE com si fossin matèries primeres o eines per als seus negocis (...). Saben que són les regles del joc en la política bipartidista i en la política del règim del 78”. Aquesta és la bomba de raïm que es posa sota del sistema, amb la intenció de fer-la esclatar. No és cap novetat, perquè aquesta ha estat sempre l’aspiració de l’esquerra populista i l’independentisme. Però ara tenen més raons objectives i, si les sigles del bipartidisme no inspiren confiança, esclatarà.
Aquesta corrupció és gravíssima perquè, a sobre, s’afegeix a les altres crisis. Afegim al que s’ha dit al principi: l’estat d’opinió que comença a crear el finançament singular, que pot obrir un cisma al PSOE; la immigració, que fa créixer l’extremisme conservador; la caiguda de la inversió estrangera denunciada per Antonio Gara-
mendi, com a fruit no desitjat de la pèrdua de seguretat jurídica i, per descomptat, el deteriorament de les institucions, víctimes de les ambicions d’ocupació.
El diari La Vanguardia alertava diumenge del risc de col·lapse del bipartidisme. Aquest cronista el subscriu. El subscriu tant que amb aquesta advertència ha titulat aquest espai d’opinió.