Sorprèn adonar-se’n. A la premsa escrita, a la parlada, a les converses de carrer, hi ha modes. Expressions que es feien servir de manera habitual, de sobte, cauen en l’oblit, i sense que ningú ens expliqui ben bé per què, desapareixen del repertori. Pobre d’aquell que les pretengui tornar a introduir en una conversa! Proveu de dir “jugar al primer toc” als vostres fills, en comptes de “jugar de primeres”, per exemple, o “contra-atac” en lloc de “transició”, i veureu les cares de sorpresa. Hi ha expressions que, com peces de roba, només de fer-les servir, t’envelleixen. Equivalen a quedar-se calb o sense dents allà mateix, en viu i en directe. Tan li fa que siguin correctes. Ben al contrari, n’hi ha de perfectament incorrectes que sobreviuen tossudes als seus il·lusos enterradors. Els “serveis metges” n’és una de ben curiosa. Crec que va ser Josep Lluís Núñez qui la va posar de moda. “Mèdics” no li deuria sonar català. Quaranta anys després, encara remena la cua. La sento a la ràdio, inclús en algun centre de salut.
Tanmateix, de totes les paraules o expressions descartades per les noves generacions, la que no puc entendre que caigui en desús és “tècnica”. ¿Per què ja ningú la fa servir? ¿Per què ningú celebra la “destresa tècnica” de Lamine Yamal i en canvi ens fem un fart de sentir parlar dels seus “detalls de qualitat”? ¿Qui va ser el pòtol, i en nom de quina idea del progrés, que va substituir la “tècnica” per la “qualitat”?¿A quin dimoni de “qualitat” es referia si no és a la tècnica?
¿Qui va ser el pòtol, i en nom de quina idea del progrés, que va substituir “tècnica” per “qualitat”?
La màgia, la fantasia, la classe, el bon toc, sovint han exercit de substituts, per descriure les habilitats d’un jugador amb la pilota als peus. Però no hi ha cap paraula que les refereixi millor que no sigui la tècnica.
Qui més qui menys, va sentir dir als mestres de secundària que a l’antiga Grècia no hi havia una paraula específica per “art”, i que la paraula que ocupava aquest lloc era “Téchne”. Designava l’ofici, l’habilitat, el saber fer, de metges, d’oradors o d’escultors, tant li fa. L’art i la tècnica eren una sola cosa, adquirida a còpia d’hores de pràctica. L’artesà ho era en la mesura que aprenia la tècnica específica del seu ofici. Per això tenia un valor ètic i cívic. ¿Per quins set sous no hauria de seguir designant, avui dia, l’habilitat específica dels futbolistes amb la pilota? L’autèntic gaudi del futbol, allò que fa badar boques i ven entrades, és poder assistir al seu desplegament. Sobretot a can Barça, on han desfilat els millors. D’acord, la tècnica potser no era l’única habilitat dels Messi, Neymar, Ronaldinho o Iniesta. Però, sens dubte, era la primera, la fonamental. Fem el favor de no oblidar el seu nom.