L’episodi racista viscut fa pocs dies a Torre Pacheco m’ha portat a recordar la batuda massiva contra l’immigrant que va pretendre emprendre Donald Trump fa un parell de mesos. En el cas nord-americà, el setge es va decidir des de la Casa Blanca i es va estendre per la major part del país mentre que, a prop nostre, la cacera del magribí es va centrar en una sola localitat i va tenir l’origen en la ira popular després de la brutal pallissa d’un veí local en mans de tres joves immigrants.
Episodis molt diferents però que comparteixen un final molt semblant: la racionalitat econòmica s’acaba imposant en el pitjor dels casos de la condició humana. Als Estats Units va ser el món de l’agricultura i l’hostaleria el que es va rebel·lar en vista de la perspectiva de quedar-se sense personal, mentre que a la localitat murciana va ser l’espant arran de la possibilitat de no recollir meló en plena temporada. Prèviament, a inici d’abril, ja van ser els mercats financers els que van obligar Donald Trump a reconduir les seves bravates busca-raons quan les seves esbojarrades propostes van provocar l’enfonsament de les borses.
Si generem millors llocs de treball, tots els conflictes es reconduiran
En el cas de Torre Pacheco, seu de la Setmana Internacional del Meló, la necessitat d’exportar 160.000 tones va frenar en sec el brot racista. Recollir meló és una feina molt àrdua, duta a terme a temperatures insuportables i per uns salaris que donen per anar malvivint. I, malgrat que la campanya pot durar diversos mesos, la temporalitat endureix encara més la vida del treballador. I, per això, sense immigrants el meló no es recull.
Aquests episodis ens podrien conduir a l’autocomplaença, com he percebut aquests dies, de creure que la raó econòmica és el millor fre a la pulsió racista que nia en l’ésser humà. Tot i això, no és així i no sempre sortirem indemnes d’episodis com el que s’ha viscut a Torre Pacheco. Per contra, ens esperen més episodis de caça d’immigrants i no precisament de recorregut tan limitat.
El que desperta aquest institut animal de rebutjar l’altre no ve de les diferències religioses o ètniques, sinó de la falta d’arrelament i esperança. Els uns i els altres, fins i tot veient-se molt diferents i enfrontant-se a mastegots, comparteixen un mateix buit; els locals busquen un arrelament que s’ha esvaït i els immigrants, especialment la segona generació, se senten apàtrides, com bé expressava un jove de pares magribins: “Jo no tinc rei, ni Felip ni Mohamed, i tampoc bandera”. I ni locals ni forans tenen l’esperança d’aspirar a una vida millor, saben que l’únic que els espera és recollir melons.
El problema resideix en el fet que continuem mantenint artificialment vives activitats que se suporten en unes condicions laborals inacceptables, que requereixen immigració massiva i que aporten molt poc, o res, al benestar col·lectiu. Si som capaços de generar millors llocs de treball, tots els conflictes s’acabaran reconduint. Altrament, preparem-nos per a una infinitat de Torre Pacheco.