A la seu del Ministeri d’Hisenda al carrer Alcalá de Madrid es conserva un dels somnis del règim de la Restauració: una Espanya regional harmoniosa i perfectament unificada per la hisenda pública.
És el significat de les pintures que decoren el sostre d’un dels grans salons de l’edifici, avantsala obligada per arribar al despatx del ministre ( avui, ministra, María Jesús Montero). Mentre el visitant espera, es pot entretenir observant les figures i al·legories de Les regions espanyoles , obra de Juan Comba García , un pintor i dibuixant gadità que va ser conegut a Madrid com “el cronista gràfic de la Restauració”.
Dibuixant de la Cort, Comba treballava per a la Ilustración española y americana , una de les grans revistes del moment. Dibuixava l’actualitat des del seguici del monarca. Si Alfons XII visitava París, Comba era allà per captar el moment. Si el Rei agonitzava, Comba era autoritzat a entrar a l’habitació per prendre apunts del greu moment.
Comba va ser escollit per decorar amb una gran al·legoria de l’ Espanya regional el saló més noble del Ministeri d’Hisenda, a l’antiga Reial Casa de la Duana. Un noble edifici aixecat per l’arquitecte Francisco Sabatini a imatge i semblança del palau Farnese de Roma, en homenatge a la princesa Isabel Farnese , segona esposa de Felip V i mare de Carles III .
El dibuixant palatí va lliurar el primer esbós el 1897, després del fracassat intent de dur a terme una unificació total de la hisenda pública espanyola amb l’eliminació dels furs bascos i navarresos. Ho va intentar el 1893 el ministre liberal Germán Gamazo i no ho va aconseguir. Des d’aleshores, la plaça dels Fueros de Pamplona és coneguda com la plaça de la gamazada , en record de la gran mobilització popular a favor del fur navarrès. Sístole i diàstole. L’etern moviment d’ Espanya. Després d’una contracció centralitzadora, un intent de relaxació. Amb la guerra de Cuba oberta en canal, Antonio Cánovas del Castillo es volia imaginar una Espanya harmònica, i així es va decorar el saló.
Més d’un segle després, sota aquestes mateixes pintures, el ministre d’Hisenda Cristóbal Montoro es va resistir a executar la rebaixa general d’impostos que el seu partit havia promès a la campanya electoral de finals del 2011, en plena crisi econòmica, una rebaixa que li reclamava de manera imperativa l’ala liberal del PP, encara encapçalada per Esperanza Aguirre , padrina d’ Isabel Díaz Ayuso .
Davant l’enorme gravetat de la crisi, Montoro va voler mantenir els ingressos fiscals per no donar peu a un enfonsament encara més gran dels serveis socials, amb el consegüent cost polític. Un cost que Mariano Rajoy va acabar pagant el 2018. Sempre tornem al 2018. El llarg estiu del 2025 és un retorn al maig del 2018, el moment de la moció de censura que fa poc més de set anys va canviar el rumb del país i va obrir la porta al perdó dels centenars d’independentistes catalans processats, en detriment de la línia que defensava un “càstig exemplar”.
No ens despistem amb tant soroll. El gran dilema d’aquests últims anys ha estat perdó o càstig exemplar i s’ha resolt a favor del perdó. Tots dins. Mentre continua el furiós combat propagandístic contra la llei d’ Amnistia, el PP ja ha consolidat un mecanisme de comunicació i negociació permanent amb Junts per Catalunya, tal com informava Cristina Sen a La Vanguardia divendres. Tots dins.
S’estan acumulant tensions i estats d’ànim que podrien conduir a una crisi d’Estat
“Montoro és un azul del Movimiento”, deien el 2012 i anys següents els més conspicus liberals de Madrid. Ara escriuen que Montoro ja era sanchista abans que arribés Pedro Sánchez , fins i tot comunista, recordant les seves simpaties esquerranes quan era estudiant d’ Econòmiques. Fill d’una família de Jaén que va emigrar a Madrid en precàries condicions, Montoro és ara al centre d’una investigació judicial que ha causat un gran impacte.
Per primera vegada en molts anys, un jutge de la perifèria, aliè al poderós quadrilàter de l’alta judicatura espanyola, indaga en les estances més reservades de l’aparell de l’ Estat. Al quadrilàter de les Salesas no el van veure venir. Entre la plaça de la Villa de París i les Salesas hi és tot: la poderosa Audiència Nacional, el Tribunal Suprem, el Consell General del Poder Judicial i la Fiscalia General de l’Estat, al passeig de la Castellana. Tots es coneixen. Tots es controlen. Gairebé tots dinen alguna vegada a la setmana als restaurants escampats per la zona, a tocar del barri de Chueca, prototip de la gentrificació madrilenya. Al carrer del Barquillo, entre botigues de moda, cafeteries exquisides i colmados vegans, hi venen togues i punyetes.
La investigació del jutjat número dos de Tarragona sobre la presumpta xarxa de tràfic d’influències teixida al voltant del Ministeri d’Hisenda durant el mandat de Montoro ha sorprès tothom. No apareixia als radars. En qualitat de policia judicial, els Mossos d’Esquadra han investigat en una de les zones més sensibles de l’aparell de l’ Estat. El sumari ocupa 18 volums. Tots dins.
Diguem-ho clar. Una silent investigació de set anys com la que ha dut a terme el jutge de Tarragona difícilment hauria prosperat a Madrid DF. L’ Iron Dome probablement l’hauria interceptada. El 2017 un jutjat de Madrid ja va tallar de soca-rel una denúncia contra la consultoria Equipo Económico, ara acusada pel jutge Rubén Rus de cobrar comissions a canvi d’influir de manera determinant en decisions d’ Hisenda.
La investigació de Tarragona evoca una mica la planta judicial italiana, en què no hi ha un tribunal central exclusivament dedicat als afers greus que puguin afectar la seguretat de l’ Estat o que tinguin a veure amb les grans xarxes de delinqüència. L’ Audiència Nacional no existeix en gaires països europeus. El procés Mans Netes contra la corrupció es va posar en marxa el 1992 a Milà i sempre va ser conduït per la magistratura milanesa, sense centralitzar-se a Roma, a la vora de les grans institucions de l’ Estat. La investigació de Tarragona té un gran impacte perquè afecta un nervi molt sensible: el pagament dels impostos i el comportament de la poderosa maquinària que els recapta.
La reputació de la hisenda pública és essencial i la investigació de Tarragona toca nervi. El sostre pintat pel cronista palatí Juan Comba es podria desdibuixar. El mateix jutge d’instrucció ha impedit aquesta setmana que es personin en la causa persones que es creuen perjudicades per la filtració de les seves dades fiscals al ministre des de l’Agència Tributària. S’intenta evitar una “causa general” contra Hisenda.
Es toca nervi en un moment polític de màxima crispació, el llarg estiu del 2025, als principis de la qual el grup dirigent del Partit Popular va arribar a creure que tenia a l’abast l’ensorrament immediat del Govern. Hem assistit durant les últimes setmanes a una maniobra d’assalt molt pensada, regla, amb potent suport aeri, és a dir, mediàtic.
Una legió d’advocats treballarà els pròxims mesos per aconseguir la nul·litat del sumari de Tarragona i en aquest episodi es posarà en joc la credibilitat de l’ Estat.
El cas Montoro ‘empata’ amb el cas Cerdán? Sumen en detriment del sistema polític
El sumari de Tarragona equilibra l’empresonament de Santos Cerdán i el rebombori provocat aquest cap de setmana pels àudios de Koldo García ? No. Tot suma. Tot suma en detriment de la credibilitat de la política i de les institucions. Espanya no es juga en aquests moments unes eleccions anticipades; es juga la possibilitat d’una crisi d’ Estat a mitjà termini, si l’anèmia del sistema polític s’agreuja al mateix temps que creix el desconcert de la Unió Europea davant el nou escenari internacional. Hi ha neguit, pessimisme i perplexitat al carrer en aquests moments.
( Al sostre de L’ Espanya de les regions hi apareixen els catalans. Tres individus amb barretina amb una fàbrica al fons. Dos estan d’esquena i el tercer mira des de la barana de la història amb cara de pocs amics. És el català emprenyat . Els bascos pesquen).
