La 36a edició del Mercat de Música Viva de Vic s'obre amb rècord de propostes, més de 1.500, i l'interès per conèixer el rumb de la fira amb el nou triumvirat al capdavant de la nau. Joan Rial, Jordi Casadesús i Rubèn Pujol agafen el relleu d'Oriol Roca i el difunt Marc Lloret amb una mirada continuista i reptes per afrontar: els nous formats musicals, l'obertura a l'electrònica i la defensa d'un model cultural arrelat al territori formen part de l'aposta de la nova direcció, oriünds de Vic i amb llarga experiència al sector musical. “Ens cuidem del detall, ens fixem en les coses petites” afirma Joan Rial, de visita a Barcelona juntament amb Jordi Casadesus en la recta final del seu primer Mercat.
Com us sentiu amb la programació ja tancada?
Joan: Teníem curiositat per saber com impactaria dins del sector, i els comentaris que arriben la valoren molt positivament, sembla que ha recuperat el sentit d'incentivar el descobriment de propostes desconegudes dins del Mercat. Això ens omple d'orgull com directors artístics perquè no som un festival de descobriment de música emergent. Contractem professionals que ja treballen amb empreses del sector, i això ens posiciona per sobre del sector privat i públic del país com a porta de la nova temporada, hem batallat molt perquè sigui així.
Treballeu mirant endavant
Joan: Volem avançar la programació del 2026, la nostra feina és consultar els professionals i dotar-los dels recursos necessaris per fer les programacions de l'any següent. Aquí vindran els artistes que estaran girant l'any que ve, apostes multitudinàries com Sidonie, que tocarà per primera vegada el seu disc en català; o María Arnal, que només s'ha pogut veure al Sónar, i a Catalunya no es podrà veure més. També estrenarà disc Triquell, i Brighton 64 començarà la gira acomiadada. I sobretot les propostes de teatre, des de la zona professional a l'envelat de L'Atlàntida o els escenaris nous que obrirem.
Quins altres objectius teniu?
Joan: Volíem rejovenir el cartell amb artistes joves de tot Europa, a més dels estatals i nacionals. Hem centrat la nostra programació internacional als territoris més pròxims a l'Estat: Portugal, França i Itàlia, sense oblidar Espanya. Jordi s'ha atipat de visitar fires professionals a tots aquests països per presentar un cartell que la gent tingui ganes de buscar i mirar amb artistes com Sofía Leao, la filla de Rodrigo Leao, que encara no ha publicat gairebé res del nou projecte. És una proposta internacional a la que veiem molt futur, i que els professionals no podran treballar fins al Mercat, perquè encara no existeix.
“Volem que els promotors se sentin reconeguts en l'espai, de vegades la dificultat està en imaginar-se les coses”
Com confeccionen els diferents escenaris?
Joan: Intentem que siguin un mirall del que demana el sector: Una sala petita, una sala mitjana, una de gran, un teatre de grans dimensions o un escenari underground. Els promotors poden seleccionar l'escenari que tenen en les seves programacions, i trobaran les propostes ubicades en el seu context. A moltes fires es treballa amb el concepte de llotja, on el promotor és en el centre i van passant propostes: un grup de punk, un de jazz o de r&b, però d'aquesta manera no estàs dotant els artistes del context necessari per brillar.
Els falta l'ambient
Joan: Perquè un grup et pugui agradar com a promotor, necessites un públic adequat, i per al públic adequat necessites una hora adequada i un escenari que s'adapti a les seves condicions tècniques i artístiques. És poc realista fer un concert de punk en un teatre a les 11 del matí, no és un estil de música per a aquesta hora, i reclama un escenari més urbà, despreocupat. Per això fem coses com obrir una església: hi ha molts espais a Catalunya i en l'Estat amb programacions de 100 a 150 persones, cada poble té una programació així.
També hi ha grans programacions en L'Atlàntida, o de mida mitjana però d'auditori a la sala 2, i una sala semblant a l'Apol·lo que és l'Envelat, una sala mitjana gran de Catalunya. I un escenari perfecte perquè el jazz pugui brillar que és la Jazzcava de Vic, amb aquest vessant de club per a l'electrònica i la cultura de club. Volem que els promotors se sentin reconeguts en l'espai, perquè de vegades la dificultat està a l'imaginar-se les coses.
Com es viu el Mercat a Vic durant la resta de l'any?
Jordi: Sempre s'ha dit que és com la festa major de Vic, el moment que la ciutat esperava per tenir grans concerts. Com fills de tota aquella època entenem el Mercat de Música Viva com un dels grans esdeveniments de l'any.
Joan: Tot ha canviat durant els últims 20 anys, abans els cosins de fora de Vic a dormir a casa durant el Mercat per veure el concert d'Els Pets. Però ara qui més qui menys té a les seves ciutats una festa major amb molts escenaris professionals, un petit festival, un petit cicle. El volum de la música en directe ha augmentat moltíssim, i s'ha perdut aquesta part de conglomerat familiar. Tinc dubtes sobre si la gent de Vic és conscient del regal que tenim amb el Mercat.
És un esdeveniment que situa la ciutat en mapa musical
Joan: A Espanya hi ha tres grans files professionals: el Bime de Bilbao, el Monkey Week de Sevilla i el Mercat de Música de Vic, i això és un orgull bestial per a la ciutat. Qui va tenir el 1989 la idea de fer un Mercat professional va ser un il·luminat, ha fet un favor molt important. Amb els anys, i coincidint amb l'augment de la música en directe, la gent de Vic ha anat entenent que el Mercat no és un festival, que n'hi ha més de mil d'acreditats passejant amb uns penjolls assetjant pel poble, però no sé si són conscients que allà ha la crème de la crème de la música catalana i estatal, i aquest any també del sud d'Europa.
“Tant Rubén, com Jordi i jo hem estat vinculats al Mercat des del 2015, treballant per a Marc i Oriol”
Us vau coordinar amb l'anterior direcció?
Joan: Tant Rubén, com Jordi i jo hem estat directament o indirectament vinculats al Mercat des del 2015, treballant en diferents àrees per a Marc i Oriol, per això no ens sentim gens estranys al guanyar i informar-los primer a ells. Ja els informem al seu dia que ens volíem presentar, i ells fins i tot ens van animar a fer-ho. L'estiu passat vam fer una reunió on ens van explicar totes les coses que havien fet els últims anys, la qual cosa no havien pogut aconseguir, i sobretot les coses que ells creien que calia fer en el futur.
Com per exemple?
Joan: Incloure la nova manera de publicar música, amb l'augment i l'èxit del single i els nous formats. Ells havien posicionat el Mercat com un espai exclusiu d'estrenes d'àlbums i gires, però tant ells com nosaltres vèiem que el sector començava a ser una mica més líquid. Un projecte com el de Mushkaa va passar l'any passat de tocar davant 100 persones a la sala Heliogàbal, al març, a fer-ho en el Moll de la Madera davant 20.000 persones al setembre. El món està evolucionant ràpid, i teníem dubtes que el Mercat pogués esperar per fer les presentacions que la gent portés un àlbum, perquè de vegades ni el treuen.
Teniu alguna idea per incloure aquests nous formats?
Jordi: Potser passa per perdre la importància de l'estrena d'àlbums i gires, que es puguin presentar coses que no siguin estrictament un concert, i que puguin venir artistes que no toquen en el Mercat.
Joan: Hi ha una pujada inflacionària de caixet tan bèstia que el promotor necessita ser el primer en tancar el grup, i apostar pel talent jove. En l'apartat professional fem una activitat nova d'estrena de singles en col·laboració amb l'Apecat (associació de productors fonogràfics de Catalunya) on s'escoltaran singles inèdits que sortiran durant la temporada següent perquè els promotors sàpiguen a què hauran d'estar atents durant l'any. Volem posar pausa, donar espais a la gent perquè pugui presentar bé les coses i que el professional pugui comprar exactament el que vol quan ell vulgui.
“Una festa major és organitzar una gran paella, mentre que una sala de concert és menjar patata i jueva cada dia”
Com us ha afectat l'increment en el consum de música en directe?
Joan: Les festes majors són a un nivell altíssim, molts ajuntaments aposten per elles perquè, històricament, és un moment de celebració popular i d'èxit del govern. Però els 100.000 euros que es puguin gastar en els artistes també podrien invertir-se a gestionar una sala petita durant tot l'any en aquella població. Però clar, fer una festa major és organitzar una gran paella per a tots els amics, mentre que una sala de concert és menjar patata i jueva cada dia.
Una qüestió de model
Joan: El creixement de les festes majors ha fet que els grups catalans cada vegada tinguin més exigències de format, la música en català ha augmentat molt la quantitat. Estem parlant amb plataformes com Amazon Music o Apple Music que ens reclamen música en català perquè s'està col·locant dins de les seves llistes. A Amazon Music, la música en català és dins del top 10 de les més escoltades a la península Ibèrica.
La música en català s'ha tornat mainstream
Joan: Està en un moment altíssim, i així ho notem pel número i qualitat dels professionals que s'estan acreditant, i per la repercussió del sector sudeuropeo que estem tenint. A Madrid la gent parla de Mushkaa, Julieta i fins i tot d'Oques Grasses, Tyets o María Hein. Ara comencen a parlar d'Ouineta, Fades, Svetlana, Maria Arnal, La Ludwig Band. S'està fent una inversió en la música en català, però és la inversió correcta? Ens agradaria més que s'apostés per un model sostenible, mirant més al futur i menys als melics de cadascú.
“Tothom vol tenir un concert a casa seva, i des del Mercat hem de tocar des del cicle petit fins al festival”
Aquestes festes majors estan inflant el caixet dels artistes?
Jordi: Com més grups hi ha, més competència hi ha i més espectacles bons fas.
El caixet també puja perquè creix la infraestructura, la producció de les bitlles. Oques Grasses són un exemple, a nivell català no s'havia fet mai una gira d'aquestes dimensions. Estem en un moment en què tothom vol tenir un concert a casa seva, i des del Mercat hem de tocar tots els pals, des del cicle petit de poble fins al gran festival. Però ha de ser equitatiu, hem de potenciar els petits projectes, també a nivell internacional, perquè el pressupost és el que és. No podrem entrar en aquesta lluita de grans festivals amb grans fons.
Fan una aposta per la música electrònica
Joan: És un sector difícil que sempre ha funcionat de manera una mica independent, no ha entrat en espais com les festes majors. Però té un gran consum entre la gent jove, i cada vegada més entre el públic adult.
Jordi: Tant l'electrònica com el jazz tenen molt potencial al sud d'Europa. És més fàcil entrar a França a través de l'electrònica o el jazz que amb una proposta catalana tradicional. Hi ha un sentit professional, per això volem treballar amb aquests grups que de per si ja han contactat amb aquestes xarxes.
Com van viure la polèmica suscitada pel Sónar?
Joan: Més que un problema del Sónar, és una conseqüència de la globalització, que provoca contradiccions. Nosaltres creiem en la cultura que ve de baix, la petita cultura, perquè quan les coses es fan molt grans cada vegada és més difícil fer-les sostenibles. És normal que en un projecte tan gran com el Sónar entrin fons d'inversió que facin perdre el control del projecte, que és el que passat. Nosaltres defensem la descentralització de la cultura, i intentem evitar les incoherències, però vivim una vida plena de contradiccions, volem comerç de barri mentre comprem en un supermercat. El Sónar és un dels projectes més coherents a nivell cultural d'Europa dels últims anys, i m'atreviria a dir que no tenien ni idea de les vinculacions sionistes del fons d'inversió que els va comprar, però això és el que passa quan perds el control de la teva empresa.
Com valoren el decret de contaminació acústica que prepara la Generalitat?
Joan: Hi ha dues grans batalles, d'una banda la supervivència de les sales de concert, i per l'altra la convivència amb els ciutadans, tenint en compte que molts són públic i veïns alhora. Quan estàs en el concert t'agrada una cosa, però quan ets veí t'agrada una altra. Hem de treballar junts perquè decrets i lleis contemplin el sector de la música, que no s'ha escoltat gaire fins ara a diferència del cinema o el teatre. Els canvis que puguin venir d'aquest decret no poden provocar la pèrdua d'espais de música en directe, al contrari, s'haurien de fomentar. I si hi ha regulacions que obliguen a remodelar locals per temes acústics, fa falta que vagin acompanyades de polítiques que ajudin a no perdre els pocs espais que tenim.