Hi ha artistes que necessiten una tela per expressar-se; d’altres, un escenari o una partitura. Tadej Pogacar va triar el Tour de França per elaborar durant tres setmanes la seva obra més rotunda. No amb pinzells ni cisells, sinó amb atacs precisos en una primera setmana apassionant, ascensions meteòriques a l’alta muntanya i una superioritat que va vorejar la coreografia. L’eslovè deixa una empremta que transcendeix la victòria, ja que va modelar aquesta edició del Tour com si fos seva, i fins a l’últim dia, a París, sota una pluja que no va empetitir la seva voracitat, i on els seus atacs van tornar a trencar la cursa per a deliri de la multitud, que no s va voler perdre la coronació del monarca absolut.
Només el gran dia de Van Aert li va arrabassar l’últim caprici que es volia donar. La potència del belga va doblegar la insistència de l’eslovè als últims metres de la tercera ascensió a Montmartre, una distància que es va convertir en segons durant el descens i que el de Visma, un rodador excels, no va desaprofitar per aconseguir el triomf. Però tant era. Pogacar era campió per quarta vegada, un èxit que el situa a un pas del mite, a un esglaó dels més grans de la història en aquesta cursa.
Van Aert guanya l’etapa de París, en què l’eslovè va ser protagonista per l’atac a Montmartre
Pogacar no només ha guanyat el Tour de França 2025. L’ha dominat, l’ha definit al seu aire, l’ha convertit en una composició personal. En una edició exigent, contra el rival més dur possible, un Jonas Vingegaard que ho ha intentat de totes les maneres possibles, l’eslovè ha imposat la seva llei des dels primers dies fins als Camps Elisis. Una victòria total, exercint el control absolut d’una cursa que el deixa a un pas de la llegenda.
Amb aquest quart mallot groc, Pogacar ja està a un sol Tour del club reservat als mites: Jacques Anquetil, Eddy Merckx, Bernard Hinault i Miguel Indurain. Quatre noms que defineixen la història del ciclisme i a què es podria sumar l’eslovè, que haurà de recompondre la seva ambició els pròxims mesos per fer el salt definitiu al lloc on l’esperen els més grans.
El domini de Pogacar ha estat tan aclaparador com versàtil. Va guanyar les clàssiques de la primera setmana, va volar en la contrarellotge de Peyragudes i va assestar el cop definitiu a Hautacam. La resta va ser resistir les duríssimes jornades dels Alps, en què Vingegaard no va estar a l’altura per posar-lo contra les cordes. Però fins i tot allà va ser el més valent. No es va conformar amb administrar avantatges i va atacar quan ja tenia el Tour a la butxaca. Almenys fins a la Loze i La Plagne, on va mostrar signes de fatiga i de tedi envers la cursa.
Aquest ha estat altre cop el Tour de l’ UAE, que a més de protegir el seu líder i estar a l’altura del campió, ha guanyat cinc victòries d’etapa; també el Tour més massiu que es recorda, amb milions de persones que han seguit la cursa tant als carrers de França com a la televisió. Hi va haver més protagonistes, com Mathieu van der Poel, que va brillar la primera setmana amb atacs furiosos, una etapa icònica i diversos dies vestit de groc. Ben Healy va deixar la seva signatura amb una victòria d’antologia al Massís Central, mentre que l’alemany Lipowitz es va guanyar un lloc al podi amb l’empenta a la muntanya. En la velocitat, l’italià Jonathan Milan va començar en aquesta edició un regnat que per joventut i prestacions pot ser durador.
Per al ciclisme espanyol, tot i això, l’edició 2025 deixa un regust amargant. Carlos Rodríguez, la gran esperança espanyola, va abandonar per una dura caiguda quan lluitava entre els deu primers. També es va retirar Enric Mas, després de brillar momentàniament al mont Ventoux. La caiguda d’ Iván Romeo de camí cap a Pontarlier va ser l’últim cop inesperat. El millor espanyol a la general va ser Cristián Rodríguez, vintè, molt lluny del que en altres temps va projectar el ciclisme espanyol.
La comparació amb els grans del passat ja no és una gosadia. Només quatre homes han aconseguit cinc Tours. Pogacar, amb el quart a la butxaca i una ambició per reavaluar, ja truca a la porta. El seu habitual somriure, aquest que l’ha portat a ser ídol de masses, s’ha torçat l’última setmana. El desgast sembla que és ara mateix l’únic obstacle que separen l’eslovè de fer història en el Tour.
