Les tensions recents han accentuat el debat sobre els marges de maniobra d’Europa. Les vicissituds de les negociacions comercials amb els Estats Units, les aproximacions a una Xina que ha passat en poc temps de ser un simple ampli mercat de destinació dels nostres productes a convertir-se en un rival industrial poderós, els costos addicionals a assumir en defensa o les implicacions d’una demografia preocupant per a la sostenibilitat d’un Estat de benestar considerat emblemàtic són alguns dels temes crucials a l’agenda europea.
Davant tots aquests problemes, es valoritzen algunes potencialitats del Vell Continent, no sempre ben aprofitades. L’ Informe Letta ens va recordar com el “mercat únic europeu” distava de ser plenament operatiu, amb estimacions de costos operatius del comerç intraeuropeu que superen les xifres dels temuts aranzels procedents d’altres països. Depèn només dels europeus implementar aquests potencials beneficis, encara pendents d’obtenir.
Els europeus tenim un potencial d’estalvi no valoritzat
Però hi ha una altra fortalesa europea menys publicitada: el potencial d’un estalvi no prou valoritzat ni traduït en inversions que millorin la nostra competitivitat. Les dades es reflecteixen des de fa anys als External sector reports de l’FMI. Les projeccions de superàvits exteriors, que es tradueixen en una capacitat de finançament, han estat el 2023 i el 2024 més elevades per a la zona euro que per a qualsevol altre país/àrea del món, incloent-hi la Xina o el Japó. Segons l’última edició (2024) de la publicació de l’FMI, la xifra de l’“excedent d’estalvi” europeu estimada per a aquell any seria de 384 milers de milions de dòlars (per sobre dels 363 de la Xina), una xifra que representaria el 2,3% del PIB europeu (davant l’1,9% per a la Xina). Si sembla clar el partit que han tret la Xina, el Japó o Corea de les posicions de superàvit i els associats marges de millora de la posició interna i internacional, per què els europeus no semblem estar-ne traient un partit almenys semblant?
La qüestió a plantejar amb més rotunditat és, per tant, què fa Europa amb l’enorme capacitat de finançament i si pot millorar l’efectivitat i rendiment. Quan es parla de l’endarreriment europeu en productivitat i innovació i s’apel·la a les propostes sistematitzades pel famós Informe Draghi i com afrontar-les, la fortalesa que suposa aquesta posició financera europea ha de passar a un primer pla més explícit. És cert que la Comissió Europea vol activar ara una més plena Savings and Investment Union, encara que la implementació pràctica estigui subjecta a incerteses i riscos derivats de dos vells coneguts de les
dinàmiques de la UE: d’una banda, les reticències dels estats a avançar i, d’altra banda, les formulacions reglamentistes que derivin en més (interessades) regulacions que acabin erosionant o “capturant” el que podria ser un fèrtil i potent aprofitament d’una fortalesa europea, una carta que seria insensat deixar de jugar amb molta més intel·ligència i agilitat.