Les persones poc coneixedores del món teatral acostumen a quedar enlluernades amb la memòria que llueixen els intèrprets dalt de l’escenari, fent-se creus que puguin memoritzar uns papers tan llargs. Actors i actrius saben que és la part menys complicada de la seva feina, i treuen ferro a aquesta habilitat. Memoritzar un paper és la part mecànica de tot el que ve a continuació: la modulació de cada paraula i de cada frase, el moviment o acció que van associats a cada fragment del text, la intencionalitat de cada gest. Comptat i debatut, és la interpretació de la partitura textual el que té mèrit, la memorització és ofici. Però arriba un dia que a una actriu li diagnostiquen alzheimer, i llavors la memòria passa al primer pla.
Això va passar l’any 2019 i l’actriu en qüestió era Carme Elias (Barcelona, 1951). Aquell moment terrible del diagnòstic, després d’uns mesos de proves arran d’algun símptoma, va ser un daltabaix per a l’actriu. Al cap de dos anys, el 2021, Carme Elias va decidir fer-ho públic: “Ho vaig rumiar molt perquè sabia que m’assenyalarien, però alhora vaig pensar que era una bona manera d’explicar com funciona la malaltia”. Dit i fet, des d’aleshores l’actriu no ha parat d’implicar-se en projectes, la majoria dels quals giraven al voltant de la seva malaltia, com el documental Mentre siguis tu, de Claudia Pinto.
L’actriu barcelonina interpreta ‘Cartes d’amor’ amb Ramon Madaula, dirigits per Sílvia Munt
Però també hi ha el teatre. L’estiu passat, en el marc del festival Grec, va fer la lectura dramatitzada de Jo no volia ser Rita Hayworth, de Víctor Alexandre, al teatre Akadèmia, dirigida per Guido Torlonia. L’obra reflexiona sobre la complexitat de la vida de l’actriu que va donar vida a la icònica Gilda, que va patir abusos sexuals tota la vida, a més d’un diagnòstic d’alzheimer tardà.
I el desembre de l’any passat, de la mà de Bitò Produccions, va estrenar a Temporada Alta Cartes d’amor, que ara arriba a La Villarroel, en dues funcions. Amb les entrades exhaurides de fa temps, la nit de dilluns la sala vibra amb aquesta història i, també, amb la rerehistòria de l’actriu.
Carme Elias al final de l’obra Cartes d’amor, ahir a La Villarroel, on va actuar amb Ramon Madaula, dirigits per Sílvia Munt
En aquest cas, es tracta d’un text teatral compost de missives que un home i una dona s’intercanvien al llarg de la vida. Van començar de petits i no ho deixen de fer quan ja són grans, de manera que el públic assisteix a aquest estira i arronsa entre dos caràcters que s’estimen, que es busquen, però que també són conscients de les seves incompatibilitats. Al final de la vida, són “un vells amics”, en seria el resum.
El dramaturg nord-americà A.R. Gurney la va escriure per ser llegida per dos intèrprets el 1988, per tant ens trobem davant d’una peça que és, d’origen, una lectura dramatitzada. És per això que esdevenia una aposta ideal per fer-la amb Carme Elias, que a l’escenari està acompanyada de Ramon Madaula, dirigits per Sílvia Munt.
A La Villarroel, dues taules, dues cadires i dos micròfons, perquè tots els detalls arribessin fins dalt de tot. Ell vestit de fosc, ella amb un vestit vermellós elegantíssim, van passant per totes les etapes de la vida. Són de famílies benestants, però la d’ella és més rica, de manera que ell, si s’hi casés, tindria la vida solucionada. Però l’amor epistolar ho pot tot, és el lloc on es mostren com realment són, perquè, quan es troben en el món real, les coses no acaben de funcionar.
Dos anys després de ser diagnosticada, l’actriu va decidir fer públic que tenia alzheimer el 2021
L’actriu compon el personatge més complex, que passa per un munt de situacions al llarg de la vida, resumida en hora i mitja d’obra. És una dona de casa bona, sí, però sensual i apassionada, que les deixa anar tal com ragen. A voltes surten de la seva boca paraules vulgars, que Elias pronuncia sense perdre en cap moment la compostura i l’elegància que el seu personatge ha mamat des del bressol.
La Melissa de Cartes d’amor és un gran personatge, no fàcil de modular, i que l’actriu ofereix al públic amb tots els seus matisos, perquè l’acabin estimant malgrat les contradiccions i la deriva autodestructiva del personatge. Un gran paper per a una gran actriu, que no s’arronsa.
