Suposo que esteu més que al cas dels lamentables successos de Torre Pacheco. Si no, i en resum, un home de 68 anys va ser agredit brutalment per uns indesitjables (fossin d’on fossin) en ple carrer. Fins aquí, res de nou sota la capa del cel d’una època que sembla necessitar cada vegada més violència per no avorrir-se. El més vistós ve després: en mitjans i tertúlies, al referir-se a la víctima, l’agredit era “un ancià”. Alguns deien directament “un avi”. És comprensible que aquesta terminologia, en general, pugui sonar tendra, entranyable fins i tot. És el que té l’infern, que està empedrat de les millors intencions. Però a mi em sembla una forma subtil i despietada d’humiliació.
Com deia Simone de Beauvoir, “no sabem qui som si ignorem el que serem”. I sembla que tota la societat s’ha posat d’acord a ignorar el que tots serem en el millor dels casos: vells. Potser aquesta negació col·lectiva explica per què hi ha qui s’atreveix a dir-li “avi” a un desconegut sense saber si té nets, o si més no si en vol. Ningú no es refereix a un home de 50 anys anomenant-lo “pare”, ni a una dona de 32 com a “neboda” (potser excepte en el cas del senyor Ábalos). Però als que es van acostant a una data màgica i indeterminada se’ls adjudica l’“avi” per defecte. És gratuït. És aparentment amable. I és profundament insultant.
Sé com sona aquest to condescendent. El va viure l’altre dia una amiga, una advocada brillant de 70 anys amb un sentit de l’humor esmolat i que va tirar endavant sola els fills després de divorciar-se d’una autèntica sangonera. Una dona que és capaç d’interposar tres demandes abans que jo m’hagi pres un cafè. Va anar a fer una copa amb unes amigues de la seva edat, lúcides, combatives i divertides, i el cambrer –segur que estava fent una gràcia– els va etzibar: “Què, tarda de noies?” i les va tractar (tutejant, per descomptat) amb termes com ara “ cariño ”, “reines” i “¡que bé ho porteu!”. Com si no fossin adultes. Com si no fossin perilloses.
Un altre exemple: un conegut, magistrat del penal jubilat fa poc. Més llegit que Borges i amb més educació que el majordom d’ El que queda del dia . Va al CAP i el tracten com als nens de la guarderia, sense renunciar a l’inevitable “avi”. Només falta que a aquest home, que fa quatre dies dictava deu sentències per setmana, el metge l’obsequiï amb un sugus i li presenti els pallassos de l’hospital.
És inquietant el tracte als que han passat l’edat de jubilació: el reservat als trastos inservibles
Ser vell i un ésser racional i lliure és una cosa que només se’ls permet a Florentino Pérez, a Isidre Fainé i al Papa de Roma: és un component de classe que no ens hauria de passar per alt. Curiosament, cap dels esmentats no és “avi” als mitjans. Són “figures”, “referents”, “líders”, “personalitats influents”; i no puc imaginar que algú els anomeni “ cariño ” a la sala d’espera de l’uròleg. Al final, sembla que només s’ensopeixen a l’envellir els que no tenen poder ni diners. És a dir, la gent corrent. La resta no: ells es consoliden, maduren, aconsellen i manen.
Aquesta manera de parlar és, en realitat, una manera de matar abans d’hora: una eutanàsia lèxica. La manera de rebaixar l’estatus d’algú pel simple fet d’haver viscut més que tu. Per això es parla dels “avis” com d’una nova categoria d’éssers disminuïts, uns inimputables que rapinyen el pressupost i triguen massa a morir.
Lee tambiénLa musa de l’escarment, sense escó
Deia Oscar Wilde, aquell gran fabricant de frases cèlebres, que “la tragèdia de la vellesa no és que un sigui vell, sinó que encara se sent jove”. El que no s’imaginava és que el problema fos que sent vell i sentint-se jove, t’acabessin parlant com a una criatura acabada de néixer. Això és l’inquietant del tracte que es dona als que han passat l’edat de jubilació: el reservat als trastos inservibles.
El que veiem, en el fons, és el mateix de sempre: el que no s’anomena amb dignitat, s’invisibilitza i devalua. I en aquest cas, a més, s’infantilitza. Com si algú de 70 anys no pogués ser culte, seductor, brillant i tenir una vida pròpia sense que se la qualifiqui en termes de dependència i decrepitud. Que es recondueixi les persones grans a la condescendent condició d’“avi” quan encara són ells mateixos, amb les seves històries, les seves lectures, el seu cos i els seus desitjos, la seva visió de l’existència, és una forma d’assassinat. Un de molt lent i molt afectuós. Però assassinat al cap i a la fi.