Guerra entre civilitzacions
Totes les actuacions occidentals en el desintegrat imperi otomà a partir del 1919 han estat una experiència inacabada, un fracàs o un caos. Des que Winston Churchill i Gertrude Bell marcaven amb un compàs i un bastó les noves fronteres d’ Orient al mig de la terra campa de l’Iraq, la inestabilitat ha estat constant. Els imperis perdedors –l’alemany, l’otomà, el rus i l’austrohongarès– van desaparèixer i es van crear les noves fronteres dissenyades bàsicament pel Regne Unit i França amb el vistiplau dels Estats Units. Naixien els protectorats que pretenien controlar unes terres que havien viscut més o menys tranquil·les sota el sultà de Constantinoble.
La creació de l’Estat d’Israel el 1948 va ser una decisió de l’ONU a la qual es van afegir tots els països. Però les cinc victòries d’Israel en les guerres amb els seus veïns àrabs no han comportat ni la pau ni la seguretat per a Israel ni per a la regió.
Totes les actuacions occidentals a Orient l’últim segle han fracassat
Les guerres han estat el recurs inevitable per dirimir disputes frontereres, conquerir noves terres o simplement expulsar els que són diferents per raons tribals, històriques o venjatives.
No sé si el que practica el Govern Netanyahu a Gaza es pot qualificar de guerra de fam com les provocades per Mao a la Xina amb el Gran Salt Endavant (1958-1962), la de Stalin a Ucraïna (1932-1933) o la de Corea del Nord (1994-1998). La veritat és que la superioritat militar i econòmica d’Israel respecte als més de dos milions de gazians no ha aconseguit guanyar una guerra malgrat haver destruït el 60% dels edificis de Gaza i dominar el 70% del territori. Els caps de Hamàs han estat eliminats, pero la seva causa no s’ha acabat.
Netanyahu, amb el suport explícit de Trump, ha optat per vèncer una població desemparada recorrent a la fam dels gazians. La falta d’accés als aliments converteix homes, dones i nens en esquelets vivents. És una estratègia que va contra els principis bàsics humanitaris. Cap sensibilitat política o cívica no ho pot tolerar. La llavor de la confrontació per utilitzar mitjans desproporcionats per guanyar la guerra minvarà les possibilitats d’una pau duradora. El primer ministre Rabin buscava una sortida possible. Però el va assassinar un ultranacionalista jueu a Tel-Aviv el 1995. La guerra contínua perquè es lliura entre dues civilitzacions.