Quan ets mosso d’esquadra, sempre hi ha alguns casos que et queden a dins”, assegura Joan Miquel Capell, que va ser mosso durant tres dècades, parlant del cas que ha desembocat en la novel·la Tot anava bé fins ara (Crims.cat), escrita a quatre mans amb l’incombustible Andreu Martín. Amb ell ja van formar equip a Policies (Crims.cat, 2021), tot i que Capell confessa que Martín ja l’havia ajudat molt en el seu debut, alhora que l’escriptor assenyala: “Fa anys que és el meu policia de capçalera”.
La seva nova novel·la arrenca amb el suïcidi d’un mosso d’esquadra: “Cada any se suïciden policies, i fa anys ningú no en volia saber res, s’amagava i era injust per a algú que s’ha dedicat a servir la societat. Ara, per sort, es veu d’una altra manera i hi ha atenció psicològica”. Ells dos es reparteixen la feina, l’un hi posa el procediment i bona part dels fets, i l’altre es dedica a la gestió de la trama i la capa de ficció, tot i que, com recorda Capell, “d’alguna manera quan poses la realitat en paraules ja fas ficció”.
Lee también
Ell es va començar a interessar per l’escriptura sobretot arran de l’organització del Club de Lectura dels Mossos d’Esquadra que va impulsar Paco Camarasa, però també recorda que “la feina de policia té molt a veure amb escriure, fas molts atestats i cal una coherència”. De fet, reconeix que en els llibres l’atrau molt “la part del procediment, encara que aquí és on l’Andreu m’ha de parar els peus”.
Marc Pastor, Xavier Álvarez Llaberia, Rafa Melero o Xus González tenen una vida paral·lela com a escriptors
Capell va començar a publicar quan ja havia abandonat el cos policial –fa anys que és responsable de seguretat de la Diputació de Barcelona–, però altres mossos en actiu com Marc Pastor, Rafa Melero, Xavier Álvarez Llaberia o Xus González tenen una vida paral·lela com a escriptors, especialment de novel·la negra.
De tots ells, Marc Pastor, que amb vuit llibres també és l’escriptor més veterà –l’últim, Riu de safirs (Edicions 62), el definia fa un any com un “western artúric”–, sembla el més allunyat de la novel·la negra, ja que tots els seus llibres tenen una capa de fantasia que els insereix en un univers propi, el Corvovers, que té un arc narratiu que els relaciona.
Així i tot, coincideix amb els seus companys que amb una feina com la seva “escriure és catàrtic, perquè hi pots reflectir l’experiència que vas sentir en alguns moments”, tot i que als seus llibres ell no fa servir dins les trames casos en què ha treballat: “Em semblaria que estic traient un benefici, sigui econòmic o de prestigi, del dolor que ha pogut suposar, no vull perpetuar el dolor de ningú”.
Beatriz Torregrossa
La mossa que escriu novel·la eròtica
El gènere negre no és pas l’únic que escriuen els mossos d’esquadra, ja que, per exemple, també hi ha Ariadna Tuxell, el pseudònim sota el qual Beatriz Torregrossa ha escrit divuit novel·les eròtiques (dark romance, especifica, que barreja la trama romàntica amb la negra), la darrera de les quals és Sombras en la ciudad (Lince), primer llibre d’una trilogia.
També fora de la policia catalana s’escriu en altres registres, com fa el policia aragonès Sebastián Roa, especialitzat en novel·les històriques com la Trilogía Almohade, fa poc reeditada, o Sin alma. La gesta de Simón de Montfort (Harper Collins).
També hi ha agents que després de tastar l’èxit literari decideixen professionalitzar-se amb l’escriptura, com va fer l’exmosso Víctor del Árbol –autor de la recent El tiempo de las fieras (Destino)– o l’expolicia valencià Pere Cervantes, autor de Me olvidé del cielo (Destino).
Això no significa que no faci servir anècdotes o escenes viscudes, “però sempre dissimulat, i exceptuant algun homenatge esporàdic, canviant noms i espais, tot i que és curiós, perquè sovint els lectors veuen retratats els altres, però no s’identifiquen ells mateixos”. Hi ha moments que marquen molt, com en el seu cas l’atropellament ferroviari de Sant Joan a Castelldefels el 2010, del qual beu per escriure una escena a Bioko (Ara Llibres, 2013), o els atemptats de la Rambla del 2017, que va fer servir a Els àngels em miren (Ara Llibres, 2019): “Em van deixar tocat i poder-ho escriure va ser un alliberament”.
Andreu Martín i Joan Miquel Capell, autors de 'Tot anava bé fins ara', a la llibreria Obaga
Des de Lleida, Rafa Melero, autor de set novel·les amb el recurrent sergent Xavi Masip, l’última de les quals és Dragones de papel (Ediciones B), assegura que “d’alguna manera vaig aprendre a escriure fent atestats policials”. Melero, que havia tingut una bona carrera com a atleta, té molt clar que a més de respectar, com els seus col·legues, el secret professional, cal evitar concretar aspectes “que puguin utilitzar-se per fer mal”, coses com la manera de punxar telèfons, per exemple.
Ell tampoc no fa servir casos reals –tot i que revela que tot el que sortirà a la següent novel·la ha passat en realitat i està documentat, però amb una bona capa de ficció–, sinó que davant d’un cas pensa com ho faria ell. També són reals les seves emocions, perquè la literatura “allibera, és una bona manera de treure’t de dins coses horribles i algunes frustracions”.
Lee tambiénRafa Melero: “He conegut el mal”
Nova col·lecció
La novel·la policíaca oblidada de Maurici Serrahima, reeditada
Hi ha un cert consens que la primera novel·la negra moderna en català va ser Es vessa una sang fàcil, que Manuel de Pedrolo va publicar el 1954, però alguna cosa hi havia en l’ambient, perquè només un any després es publicava Estimat senyor fiscal, de Maurici Serrahima, una obra també pionera que l’editorial Clandestina recupera ara per encapçalar la col·lecció Clàssics catalans de Crims.cat, que dirigeix Àlex Martín Escribà, que a l’epíleg, escrit amb Jordi Canals i Artigas, traça una cronologia en què La bíblia valenciana de Rafael Tasis, publicada el mateix 1955, havia estat escrita als anys quaranta.
Pel director de la col·lecció, la novel·la de Serrahima “subverteix els codis, ja que no hi ha detectius ni policies, sinó que és la carta que un condemnat per un assassinat escriu al fiscal per explicar-li com ha acabat a la presó”, aprofundint en la soledat d’un presidiari que sap que no sortirà, perquè en el seu cas no hi haurà presumpció d’innocència, per desembocar en una història fosca i sòrdida. Martín Escribà qualifica l’obra de gran redescobriment literari d’un dels intel·lectuals que com a escriptor va destacar pels seus dietaris, que reflecteixen la vida quotidiana en cercles intel·lectuals, polítics i catalanistes de la Barcelona de la postguerra. Advocat de professió, també va destacar pel seu vessant polític com un dels fundadors d’Unió Democràtica.
El llibre, escrit en tan sols 25 dies, “parla del poder judicial, de les lleis, de la justificació d’un pres que viu entre reixes, en una gàbia, és a dir, com una dictadura”. Martín Escribà també destaca que l’autor es va inspirar en l’obra Lettre à mon juge de Georges Simenon, un autor de qui posteriorment va traduir El penjat de Saint-Pholien a la col·lecció La Cua de Palla que dirigia Pedrolo.
La nova col·lecció estarà dedicada a reivindicar figures oblidades del negre en català com Llorenç Sant Marc, Maria Aurèlia Capmany o Jaume Fuster.
Melero va començar escrivint les primeres novel·les en català, però en veure un cop van sortir en castellà va trobar que tenien més lectors i va poder accedir a més festivals de novel·la negra. “Em sembla important portar el nom dels Mossos a la resta d’Espanya, on tinc molts lectors”, assegura.
Xus González sí que fa servir en les seves novel·les casos en què ha treballat, però desdibuixant accions, localitzacions i personatges, així pot aprofitar per “donar les emocions i sensacions dels policies, i també l’angoixa, perquè no som robots”, com a El corsario (Reservoir Books), segon lliurament de la sèrie que protagonitza la mossa Silvia Mercado.
Tot i que “l’objectiu és entretenir”, té molt clar que la literatura negra continua tenint una part de crítica social, i això inclou l’autocrítica, per les condicions de treball, però també per la corrupció policial: “Avui és mínima però existeix, i és important com s’aborda dins del cos”.
“Cal recordar que fem ficció, els nostres llibres no són manuals de bones pràctiques del cos”, declara Rafa Melero
Des de petit, a Xavier Álvarez Llaberia, autor d’El confident (Rosa dels Vents), sempre l’havia atrapat l’escriptura, i dins el grup d’anàlisi de la conducta criminal ja havia de dedicar temps a escriure, però a més fent ficció “endreça les emocions, i tot i que et pot incomodar, és una bona teràpia”. Per ell, el límit de la confidencialitat queda clar quan un cas ja ha sortit a la premsa escrita, però en el cas dels policies en actiu creu que els permet “transmetre l’aire de la realitat”.
Quan escriuen senten la responsabilitat de representar d’alguna manera la policia, però alhora, com diu Melero, “cal recordar que fem ficció, no són manuals de bones pràctiques del cos”. “Reflectim el dia a dia de la policia amb clarobscurs, però avui les coses es fan d’una altra manera”, diu González, perquè com recorda Álvarez “avui els policies no tenen res a veure amb l’estereotip d’home maldestre alcoholitzat, bona part tenim carreres universitàries, fem esport, cuidem l’alimentació... i a més treballem en equip”. “Darrere les plaques i els uniformes hi ha persones”, rebla Melero. En aquest cas, a més, escriuen llibres.
